Alberto Cavallari & Raymond Carver

   “Va morir com va viure: sense ganes”. Aquest és l’epitafi que demana Joan Fuster en el Diccionari per a ociosos. No tothom té prou caràcter per assolir aquesta continuïtat entre la vida i la mort. Ara se m’acuden els exemples de Tolstoi i Txèkhov.

   L’any 1910, Lev Tolstoi fuig de casa seva i inicia un viatge amb calessa, rai i tren, sense destinació fixa, que acaba a l’estació d’Astapovo, on agonitza durant sis dies. La seva esposa no té permís per visitar-lo, de manera que s’ha de quedar a l’exterior. Fins a l’últim moment, Tolstoi escriu febrilment, dóna ordres, menteix, deixa pistes falses, s’oculta i sermoneja sobre l’ànima i la raó. Mor als vuitanta-tres anys a la casa del cap de l’estació, voltat de metges, periodistes, amics, capellans, familiars, criats i curiosos. Una de les últimes frases de l’escriptor és: “Escapar, cal escapar”.

   El 1904, als quaranta-quatre anys, Anton Txékhov arriba al balneari de Badenweiler afectat de tuberculosi. És conscient que no té possibilitats de recuperació, però a les cartes explica que se sent cada dia més fort. Una nit, pateix una crisi greu. Tan bon punt el doctor arriba, s’adona que l’escriptor és a punt de morir i, a la impensada, demana xampany. Un dels últims actes de la vida de Txékhov és beure una copa de Moët et Chandon amb la seva dona i el doctor. No brinden, però els ulls de l’escriptor mostren agraïment. Poc després es mor. La seva esposa prefereix no comunicar-ho a ningú i el vetlla durant la resta de la nit. L’última frase de l’escriptor és: “Feia tant que no bevia xampany...”.

   Un dels últims llibres que va escriure el periodista i assagista Alberto Cavallari (1927-1998) va ser La fuga di Tolstoi, que narra amb detall el darrer viatge de l’autor de Guerra i pau. L’últim relat de l’últim llibre de Raymond Carver (1938-1988), Tres roses grogues, està dedicat als últims dies de Txékhov. Encara que Carver sigui un autor sobrevalorat, Tres roses grogues és un bon conte: el millor que va escriure. Com si narrant les últimes hores d’un gran escriptor hagués aconseguit que se li encomanés el seu talent.

   Avui tots quatre ens han deixat, tant els que van morir amb neguit com els que ho van fer amb placidesa, tant el periodista italià com el contista nord-americà. Tant ells com Joan Fuster, com tots els escriptors que ens han deixat, són una mica menys morts cada vegada que llegim els seus llibres.

Tornar a Noms propis