Noms propis Hans Castorp

   La muntanya màgica no és precisament el llibre que aconsellaríem a un lector mandrós. Ja en el pròleg, Thomas Mann avisa que “només allò minuciós és realment distret”, i els que el coneixen certificaran que no és pas un home gaire bromista. L’estada del jove Hans Castorp al sanatori Berghof es tradueix en vuit-centes pàgines de descripcions i discussions detallades. Això no obstant, si hi ha un capítol que és lícit considerar “distret” és l’últim de la quarta part, el titulat Nit de Walpurgis.

   Hans Castorp se sent atret per Clawdia Chauchat, una dama russa que també està internada al sanatori, però no gosa fer-li saber els seus sentiments. Tanmateix, quan arriba el Dimarts de Carnaval, l’ambient festiu sembla propici a revelar veritats llargament ocultades. Per primera vegada, el jove veu els braços de la dama (“els magnífics membres d’aquest organisme intoxicat”, escriu Mann), que fins aleshores tan sols havia endevinat. La declaració de Castorp es produeix en francès i es prolonga al llarg d’una desena de pàgines que Thomas Mann, discretament, s’està de traduir.

   El jove inicia la declaració d’una manera més aviat tòpica: “Tu est le Toi de ma vie, mon rêve, mon sort, mon envie, mon éternel désir…” Ella li acaricia els cabells i ell s’interna gradualment en els dominis del vocabulari anatòmic: “Regarde la symétrie merveilleuse de l’édifice humain, les épaules et les hanches et les mamelons fleurissants de part et d’autre sur la poitrine, et les côtes arrangées par paires, et le nombril au milieu dans la mollesse du ventre, et le sexe obscur entre les cuisses” Després de referir-se als omòplats, l’esquena, les natges, les aixelles, els braços, les cames, el tou del colze i de la sofraja de la seva enamorada, Castorp entra en un trànsit entre religiós i mèdic: “Oui, mon Dieu, laisse-moi sentir l’odeur de la peau de ta rotule, sous laquelle l’ingénieuse capsule articulaire sécrète son huile glissante!”

   Madame Chauchat no resta immune davant aquest discurs tan emotiu: “Tu es en effet un galant qui sait solliciter d’une manière profonde, à l’allemande”. Certament, ¿hi ha res més profund que l’olor de la ròtula de l’estimada? Agraïda, ella li fa un obsequi escaient: una placa de vidre que a contrallum permet reconèixer el seu delicat esquelet, envoltat per la insinuació espectral de les formes de la carn. Si teniu un amant que aspiri a l’essencial, ens ve a dir Madame Chauchat, regaleu-li una radiografia.

Tornar a Noms propis