Josep Carner & Joan Salvat-Papasseit

Els teòrics de la ficció solen classificar l'espai en interior i exterior: el primer tendeix a ser segur, però opressiu; al segon hi ha la llibertat, però també el risc. Els mitjans de locomoció públics de l'era industrial han erosionat aquesta dicotomia, ja que s'hi estableix una atmosfera pública i privada alhora, que permet trencar barreres socials, sortejar protocols i fer coneixences insospitades.

   No és estrany, doncs, que el tramvia –que posseeix el valor afegit de l'urbanisme interclassista- es convertís aviat en un motiu literari digne d'interès. Amb pocs anys de diferència l'utilitzen dos poetes tan distints com Josep Carner i Joan Salvat-Papasseit, el príncep noucentista i el futurista proletari. El primer, al poema La bella dama del tramvia, de 1914, exposa un programa de renúncia vital amb l'excusa d'una noia que viatja en "tram" i que és entrevista des de la parada: "Val més que amb sa llegenda s'allunyi benaurada", ja que no resistiria la comparació amb la imatge que transmet.

   Set anys més tard, Salvat-Papasseit reprèn el tema amb el poema Encara el tram, que es pot llegir, ja des del títol, com un comentari del text carnerià. Ara el poeta és dalt del vehicle, i hi coincideix amb una noia que llegeix. Les cames se li veuen, la mitja és ben fina "i tot el tram ets tu". Però el poeta ha après la lliçó: és ell qui baixa per no tenir temps de comprovar ni tan sols el color dels ulls de la passatgera. Segons Carner, no val la pena pujar al tramvia. Salvat-Papasseit va més enllà quan recomana directament baixar-ne. Com que el corrent circulatori de la vida no resulta prou atractiu, el segon poeta descendeix per trobar-se amb el primer, que encara és a la parada: "Anem a peu, poetes, car la beutat defall / en el topant on hom s'enfila."

Tornar a Noms propis