Noms propis Italo Calvino

Des del jardí (15 d’agost de 2010)
L’aventura d’un lector

   L’estiu és una de les poques èpoques de l’any en què és possible localitzar alguna peça de ficció a la premsa del país. Solen ser contes que narren iniciacions sentimentals, així com trobades nocturnes entre estiuejants i natius. Sempre és possible trobar-hi una nena ultraprotegida que viu en una mansió arran del penya-segat, una escena en un cinema a l’aire lliure, uns pescadors procaços o ideals. El to que hi predomina és la nostàlgia del paradís perdut, barrejat amb la denúncia més o menys subtil dels abusos urbanístics.

    Res de tot això apareix en el meu conte d’estiu preferit: L’aventura d’un lector, d’Italo Calvino. El títol porta a la memòria un altre conte del mateix autor, L’aventura d’un soldat, que descriu una escena en un tren entre un noi i una dona més gran. També a L’aventura del lector hi ha un noi i una dona més gran, i el que s’hi esdevé s’hi assembla prou. La diferència és que el noi no para de llegir en tota l’estona.

   Aquest lector pertinaç està subjugat per les novel·les del segle XIX: La cartoixa de Parma, Crim i càstig, L’educació sentimental... Li agrada l’acció, però només en els llibres, on hi troba més vida que a la seva. Estirat a la platja, veu com se li acosta una dona. Durant una estona, alterna el plaer de la lectura amb el plaer d’observar-la. De mica en mica es decideixen a parlar i acostar-se, però la realitat del llibre continua sent “més plena i concreta, on tot té un significat, una importància, un ritme”.

   Al cap d’unes pàgines es toquen, es besen, però ell no abandona el llibre. “No et canses mai de llegir?” li pregunta la dona, una mica molesta. Quan la situació avança, ell té por de no poder acabar la novel·la, de no poder llegir totes les que ha seleccionat per a l’estiu. Quan ella es vesteix, ell sosté la tovallola sense deixar de llegir, i quan es llança als seus braços li sap greu haver perdut el punt del llibre. A les últimes línies, quan ella el convida a fer l’última banyada, ell compta les pàgines que li queden per acabar-lo.

   Enmig de tants tòpics estivals, aquest conte de Calvino es dirigeix al lector que quan llegeix no hi busca la celebració de la vida, sinó de la literatura, que és la gran marginada de l’estiu, i de tants contes sobre l’estiu.

Tornar a Noms propis