Daniel Clowes

   Entre el gavadal de citacions falses que m’arriben cada dia per diferents mitjans electrònics, en destaca una que sosté que el crític ve a ser el detectiu del creador. Tanmateix, em veig amb cor d’afirmar que aquesta citació capgira els termes de la frase original, que, tal com apareix en el conte La creu blava, de G. K. Chesterton, fa així: “El criminal és l’artista creatiu, el detectiu és tan sols el crític”. La sentència la pronuncia el comissari Valentin, cap de la policia de París, mentre persegueix l’astut Flambeau pels carrers de Londres. Com que Valentin mira d’entendre l’itinerari que ha seguit el delinqüent, se sent com un crític literari, ja que ha d’analitzar (ara en diríem “deconstruir”) les seves passes.

    He sentit més d’un crític sostenir que la seva feina no és pas menys valuosa que la de l’escriptor, però Valentin, igual com George Steiner –i us repto a trobar un crític més brillant- és conscient que el pitjor error d’un crític és prendre’s massa seriosament a si mateix.

   Si La creu blava és el primer conte on apareix el pare Brown, El secret del pare Brown és dels últims. En aquesta ocasió retrobem el criminal Flambeau, ara retirat amb la seva família en un castell de l’Espanya profunda. Allà rep la visita del capellà i detectiu Brown, i conversen amb tota la franquesa amb què poden fer-ho un creador i un crític. S’hi afegeix un viatger nord-americà, culte i curiós, que s’interessa pel mètode amb què el pare Brown ha resolt tants casos. El compara amb Sherlock Holmes i d’altres investigadors, i li pregunta si el seu mètode no es basa precisament en l’absència de mètode.

    El pare Brown li respon que per resoldre cada cas ha intentat posar-se en el lloc del delinqüent, planificar el crim amb ell, aconseguir l’estat d’ànim necessari per dur-lo a terme. És, doncs, un métode personalíssim, que el pare Brown contraposa a la ciència de la criminologia. Per ell, la ciència s’allunya de les persones: “Més que coneixement, és supressió del que coneixem”. En canvi ell, en comptes de sortir de l’home, mira de entrar-hi. El seu mètode, doncs, és terriblement humil, però també terriblement ambiciós: entendre una persona, que aviat és dit. El viatger nord-america ho anomena “estil introspectiu”, mentre que el pare Brown prefereix referir-s’hi com un “exercici religiós”. Una bona crítica literària mereixeria els dos adjectius.

Tornar a Noms propis