Noms propis David Bowie

   He passat dos dies sense aixecar els ulls de Starman, la biografia de David Bowie que ha publicat Alba Editorial. Paul Trynka, editor de la revista International Musician, ha aconseguit el to exacte. Més enllà de l’anecdotari de sexe i drogues -sense caure en l’hagiogragia ni esquinçar-se les vestidures-, revela els clarobscurs del personatge, però sobretot les raons del músic.

   “Juntament amb el tupè d’Elvis i el tall de tassa dels Beatles, el cabell taronja de Ziggy formen el triumvirat bàsic dels pentinats més rellevants del rock and roll”. L’afirmació de Trynka és irrebatible, tot i que on diu pentinat podria haver escrit Weltanschauung. A hores d’ara, podem afirmar que David Bowie (Londres, 1947) és la influència musical més poderosa de les últimes dècades.

   Format amb Lindsay Kemp, Bowie va ser el primer que es va adonar de les similituds entre el rock i el music-hall, i va instaurar una manera d’actuar que ja no desapareixeria, feta de coreografia, maquillatge, disfresses i una posada en escena mil·limètrica. Sense ell no es pot entendre Freddie Mercury, ni Prince, ni Madonna, ni Lady Gaga. Altres rockers prefereixen vestir-se com camioners i simular autenticitat; ell, en canvi, va obrir la ruta de l’artificiositat desacomplexada.

   Bowie és també afany d’experimentació. Sorgit dels mods posthippies, va fundar el glam, va inspirar el punk, va innovar la música electrònica, va intuir el britpop i va consolidar un alter ego com Ziggy Stardust sense deixar de ser ell mateix. En altres paraules, va ser prou hàbil per “reposicionar la marca” (l’expressió és seva) a cada disc.

   Quan veiem el camí que segueixen moltes estrelles del rock, ens adonem que encara és més important el que Bowie no va fer. No es va repetir ni va improvisar, no va cantar lletres compostes per altres, no va morir jove ni va tocar quan ja no calia, no va ser una caricatura d’ell mateix, ni un esclau dels productors, ni dels fans, ni dels músics, ni –excepte en una etapa determinada- de les drogues. Al llarg d’unes quantes dècades va ser amo del seu destí, fins que va decidir plegar i reinventar-se fora de l’escenari. El llibre de Paul Trynka recull la frase d’una actriu que va compartir l’escenari amb ell, i que podria servir d’epitafi: “El seu talent era més gran que el seu ego”. Malgrat que el seu ego, podem afegir, era considerable.

Tornar a Noms propis