Noms propis Charles Baudelaire

   L’any 1863, el geni de Charles Baudelaire es troba en la plenitud. En altres paraules, està a punt d’iniciar la davallada que el convertirà en un pària arruïnat i exiliat, que el conduirà a la còlera, la bogeria, l’hemiplègia i l’afàsia. I és llavors, el 1863, quan publica en tres entregues a Le Figaro un dels seus assajos més brillants: El pintor de la vida moderna.

   A la part titulada Elogi del maquillatge, Baudelaire hi exposa de manera ordenada, apassionada i convincent la seva visió de la bellesa, que no ha envellit gens durant aquest segle i mig. Al començament del text, situa en el segle XVIII el gran error de prendre la natura com a model del bé. L’autor de Les flors del mal argumenta que és la natura la que va crear el parricidi i l’antropofàgia, mentre que són la filosofia i la religió les que ens han tornat compassius. “El mal es fa sense esforç, naturalment, per fatalitat; el bé és sempre producte d’un art”.

   La naturalesa tampoc resulta útil per jutjar la bellesa. Més aviat al contrari: Baudelaire vincula la bellesa amb una faceta humana tan sovint atacada com és la moda, de la qual escriu un elogi entusiasta: “Cal considerar la moda com un símptoma del gust per l’ideal que neda en el cervell humà per sobre de tot allò grosser, terrestre i immund que la vida natural hi acumula”. D’aquí, Baudelaire passa al maquillatge, inventat per dissimular les taques, arrugues i imperfeccions que la natura escampa amb ignomínia sobre la pell.

   Pel poeta francès, el maquillatge acosta l’ésser humà a la categoria superior de l’estàtua perquè dóna unitat al gra de la pell. El llapis d’ull li mereix una menció especial: “El marc negre fa la mirada més profunda i més singular, dóna a l’ull una aparença més decidida de finestra oberta a l’infinit”.

   En el mateix assaig, Baudelaire relaciona pertinentment l’art, la infantesa i la convalescència. Quan es refereix al dandisme, el considera l’últim esclat de l’heroisme en les decadències. Més d’una vegada, els textos que trobem que ens semblen més originals no són més que ecos de Baudelaire. A El pintor de la vida moderna, estableix que tota modernitat aspira a esdevenir antiguitat. Ara en diem un clàssic modern.

Tornar a Noms propis