Noms propis El senyor Andrews

   Quan Jesús ressuscita, passa quaranta dies voltant i apareixent-se aquí i allà abans de dirigir-se cap al cel, sobrevolant els deixebles, i instal·lar-se a la dreta del pare. És el que es coneix com l’ascensió, un dels fenòmens més efectistes d’un text ja prou carregat d’escenes pertorbadores com és el Nou Testament. Les ascensions han estat utilitzades en el realisme màgic, la literatura fantàstica i religiosa i els còmics pulp.

   L’espectacularitat de l’ascensió fa oblidar de vegades que, com en tot viatge -al marge dels sofismes de Cavafis-, el que importa és el que hi ha al final. Fins ara, cap escriptor -i a la Bíblia n’hi ha uns quants de primera categoria- ha aconseguit fer versemblant el que troben els viatgers quan s’acaba l’ascensió. Dels que conec, només s’hi ha acostat E. M. Forster.

El senyor Andrews és un conte que va ser publicat per primera vegada l’any 1911. Al començament, el narrador segueix l’ànima del senyor Andrews en l’ascensió cap al cel, després d’una vida benèfica i honorable: ha viscut santament i està disposat a rebre la recompensa eterna que es mereix. En aquest camí ascendent, l’ànima del senyor Andrews inicia una conversa amb una altra ànima que vola al seu costat. Sorprenentment, pertany a un musulmà que ha viscut segons les normes de la seva religió: ha matat infidels i ha tingut tres dones. Tots dos són acceptats al cel, on s’apleguen els déus de totes les religions, més poderosos com més creients han aplegat a la terra. El senyor Andrews demana una túnica i una arpa, que li són atorgades. Al cap d’un temps, tot passejant entre els núvols, topa amb el musulmà, que està voltat de les hurís promeses a l’Alcorà. Tots dos s’avorreixen pregonament, ja que han obtingut el que desitjaven, i el que desitjaven, ai las!, no és suficient per entretenir-se durant tota l’eternitat.

Tornar a Noms propis