Amèlia & les altres

Sorgeixen noves tipologies familiars, noves maneres de viure en companyia, però també en desapareixen: el model de les dues germanes solteres i missaires que malviuen soles en dissimulada economia de subsistència, que cusen al capvespre tot evocant un passat de cel·lofana, un cosí llunyà i un pare esborradís, tendeix a desaparèixer. En altres èpoques, però, ha tingut una certa vigència i ha donat lloc a narracions tragicòmiques, a variacions tremendament humanes sobre el tema de la soledat en companyia. A Les dues germanes, d'Alexandre Plana, hi ha un pretendent que mor abans de poder casar-se, i que condemna la núvia i la germana a la tristesa perpètua. Tres sorores, de Salvador Espriu, introdueix una tercera germana, ja morta, que és la que va gaudir d'un casament breu i envejat.

   A Les dues tietes, Tommaso Landolfi duu a l'extrem dos recursos coneguts, l'animal domèstic que conviu amb les germanes i el capellà confident que les visita. L'animal, en aquest cas, és un mico que celebra misses sacrílegues en una església pròxima. El capellà tridentí, de la seva banda, es veurà superat per un col·lega jove i revolucionari. Ja es veu que, en aquest cas, Landolfi se centra en aspectes laterals i més aviat esperpèntics.

   La superació definitiva del tema de les tietes la devem a Llorenç Villalonga. En el seu conte Un capell de París transgredeix un element tan essencial com és l'escenari: situant les germanes en un tren, fora de la casa protectora, precipita un destí tan patètic que no pot ser descrit, sinó tan sols imaginat pel lector. Salvador Espriu havia gosat retratar una de les germanes delectant-se en la mort de l'altra. Es tractava, però, d'una hipòtesi. Villalonga va més enllà quan descriu els sentiments de la germana que es veu desproveïda, de sobte, de la seva companya: "Experimentava un plaer que li semblava monstruós, el plaer de les coses arribades a terme."

   Aquestes línies pretenen homenatjar Amèlia i Elpídia, Joana i Maria, Lilla i Nena, Núria i Lilí: personatges anacrònics, que saben parlar francès i fer ganxet, dur mantellina i cuidar malalts, tocar el piano i gestionar la ruïna, supervivents arraconades pel seu temps, destorbs que només esperen el no-res, tietes petites i resclosides, avesades, en paraules d'Alexandre Plana, a la "trista dolçor d'una vida igual."

Tornar a Noms propis