Llibres Intro De Robinson Crusoe a Peter Pan

Set sacrificis

La crisi de l'heroi és un dels temes recurrents en aquest canvi de mil·lenni. Ho mostra Flags of our fathers, la pel·lícula de Clint Eastwood que gira al voltant de la necessitat dels herois, de la manera de construir-los i de la rapidesa amb què deixen de ser-ho: “Ets un heroi passat de moda”, li etziben a Rene Gagnon poc després de rebre l’aplaudiment de milers de ciutadans com un dels soldats que van hissar la bandera nord-americana a Iwo Jima. Vaig créixer escoltant la cançó No more heroes dels Stranglers, que nega emfàticament ("No more heroes any more") la vigència d’aquestes construccions simbòliques. Avui també em ve a la memòria una escena del final de Soldados de Salamina, quan el protagonista pren una cervesa en una terrassa de Dijon després de parlar amb el vell soldat Miralles. Al seu costat hi ha una parella de joves amb un nen petit. Els vianants passegen indiferents. Llavors el protagonista –o l’autor, Javier Cercas- pensa que ningú de tota aquella gent sap res de l’existència de Miralles, que va entrar amb les primeres tropes aliades a París. Ningú no en sap res, però tots hi estan en deute. ¿Seria frívol dir alguna cosa semblant de Mikhaïl Strogoff o de Mina Harker?

   Des de l’era victoriana i durant dècades, els adolescents s’han incorporat a la vida adulta acomboiats per les lectures dels anomenats “clàssics de literatura juvenil”: llibres no sempre dirigits a joves, però que han estat devorats ininterrompudament per lectors de totes les edats fins als anys vuitanta. Aquests llibres ajudaven a enganyar el tedi de les llargues tardes d’estiu, quan encara no s’havia esdevingut l’arribada massiva dels gadgets electrònics. Però també tenien altres funcions. No és desdenyable, per exemple, que l’interès per les novel·les d’aventures familiaritzés molts adolescents amb els llibres voluminosos, amb els paràgrafs llargs farcits d’un vocabulari que ara no dubtaríem a qualificar de ric. Però en aquesta ocasió m’agradaria centrar-me en una altra funció d’aquells llibres, i és que presentaven uns protagonistes que, sense que en fóssim conscients, actuaven com a models de conducta. Avui dia, en un moment de dissolució de conviccions, quan l’ambició, el caràcter i la determinació se’ns apareixen com poc menys que defectes decimonònics, pot valer la pena girar els ulls cap a aquells herois que ens van acompanyar a nosaltres, als nostres pares i avis -però no als nostres fills- en el camí cap a la maduresa.

   Encara recordo unes quantes escenes d’aquells clàssics juvenils que he invocat sovint en moments d’indecisió. Un dels dilemes que es plantegen sovint, tant en la literatura com en la vida, és el que enfronta el sacrifici amb el benefici: quan una opció permet un guany material a canvi d’un enviliment moral, quan no actuar és menys arriscat que fer-ho, quan el sentit del deure pot liquar-se davant un interès que es materialitza amb la sòlida evidència d’un mineral. D’aquells llibres, n’he triat set escenes que giren al voltant de la renúncia i del sacrifici: en alguns casos, de la vida. Poques vegades ens definim amb tanta nitidesa com quan ens neguem a fer alguna cosa que a primer cop d’ull ens convé -com ara sobreviure.

1. Les aventures de Tom Sawyer, de Mark Twain, capítol vint-i-ú. Becky Thatcher esqueixa sense voler una pàgina del llibre preferit del mestre d’escola, el senyor Dobbins. Tan sols se n’adona el nen que està enamorat de Becky, que és precisament Tom Sawyer. En aquell moment, però, les seves relacions no passen per un bon moment. Quan el mestre descobreix la destrossa que ha patit el llibre s’enfurisma i exigeix conèixer el culpable, que no apareix. A continuació comença a dir els noms de tots els alumnes, un per un, mirant-los de fit a fit i esperant que els nervis delatin l’autor de l’atemptat. Quan arriba el torn de Becky Thatcher, Tom es posa dret d’un bot i crida: "He estat jo".
   No és difícil endevinar el que succeeix després: "Quan va avançar cap al càstig, la sorpresa, la gratitud, l’adoració amb què se’l miraven els ulls de la pobra Becky el van pagar amb escreix per més de cent vergassades. Amarat per l’esplendor del seu propi acte, va aguantar sense un gemec la pallissa més despietada que el senyor Dobbins havia administrat mai; i també va rebre amb indiferència la crueltat afegida de quedar-se dues hores a l’escola després d’acabada la classe. Sabia qui l’esperaria fora fins que acabés el seu captiveri, i no donava aquelles hores tedioses per perdudes." Aquella nit, es va adormir repetint-se les paraules de Becky: "Tom, com has pogut ser tan noble?".
   Per estalviar a Becky un càstig merescut -si bé injust-, Tom decideix assumir les culpes i les conseqüències de l’error que ha comès ella. L’operació li resulta clarament favorable.

2. La volta al món en vuitanta dies, de Jules Verne, capítol dotze. Els viatgers, que es troben a l’Índia, topen amb l’enterrament d’un rajà. Davant el cadàver camina la jove vídua, que l’endemà ha de ser cremada. Llavors té lloc el diàleg següent entre Phileas Fogg i sir Francis Cromarty:

   "-I si salvéssim aquesta dona?
   -Salvar-la, senyor Fogg!... –va exclamar el brigadier general.
   -Encara tinc dues hores d’avantatge. Les puc dedicar a això.
   -Ves per on! Ara resulta que sou un home amb cor! –va dir sir Francis Cromarty.
   -De vegades –va respondre simplement Phileas Fogg-. Quan tinc temps."
El guia, d’ètnia parsi, s’afegeix al projecte, però alerta que, si cauen presos, seran objecte de suplicis horribles. "Ja està decidit", respon Phileas Fogg.

   El sacrifici de Phileas Fogg és més desinteressat que el de Tom Sawyer, ja que no coneix personalment la noia. Les seves conviccions morals passen per damunt dels interessos econòmics: si arriba tard a Londres perdrà la fortuna que ha apostat amb els seus companys de club. També en aquest cas el sacrifici obté recompensa, ja que acabarà casant-se amb la jove vídua.

3. Jane Eyre, Charlotte Brönte, capítol vint-i-set. La protagonista ha descobert que Edward Rochester. l’home amb qui vol casar-se, ja té una esposa, ni que sigui boja. Ell, però, insisteix perquè visquin junts. Jane l’estima, però els seus principis li impedeixen acceptar la proposta. Vist ara, cent cinquanta anys després, la decisió de la protagonista ens pot semblar fruit de prejudicis timorats. Ben mirat, però, si rebutja la proposta –que el seu cor es deleix per acceptar- és a causa de les conviccions, no pas de les convencions. També cal consignar que si sacrifica els seus sentiments és després d’un tumultuós debat interior:

    "M'aferraré als principis que em van ser imposats quan tenia seny i no estava boja... com m’hi sento ara. Les lleis i els principis no són pas per ser observats quan no existeix la temptació, sinó per a moments com aquest, quan el cos i l’ànima es revolten contra el seu rigor; estrictes són, i no han de ser violats. Si per conveniència individual els violo, quin valor tindrien? Jo sempre he cregut que tenien un valor, i si ara no ho crec és perquè estic pertorbada..., completament boja, perquè em corre foc per les venes, i el cor em batega tan adeleradament que no puc comptar-ne els batecs. En aquest moment, no m’he de moure en cap altre terreny que no sigui el de les determinacions previstes per a casos com aquest."

   Novament la renúncia revela els límits dins els quals els personatges han decidit viure. Anys més tard canviaran les condicions de la proposta, i quan arribarà el moment propici Jane Eyre no dubtarà a acceptar-la amb la mateixa convicció amb què abans l’havia rebutjada.

4. L'illa del tresor, Robert Louis Stevenson, capítol divuit. Perquè l’acompanyin en l’estada a l’illa, el capità Smollet ha dut del vaixell una sèrie d’objectes, alguns dels quals són útils i d’altres posseeixen un elevat valor simbòlic: una bandera britànica, una Bíblia, un cabdell de corda, una ploma, tinta, el quadern de bitàcola i unes lliures de tabac. El primer que fa el capità és hissar la bandera a la teulada amb les seves pròpies mans.
   Poc després comencen a rebre els trets de canó del vaixell.

   "-Capità –va dir l’hisendat-, la cabanya és totalment invisible des del vaixell. Deuen apuntar a la bandera. ¿No seria més prudent entrar-la?
   -¿Arriar la meva bandera? –va exclamar el capità-. Això mai!
   I, després de sentir aquests paraules, em sembla que tots hi vam estar d’acord", reflexiona Jim Hawkins. "Perquè no tan sols expressaven el coratge i els nobles sentiments d’un mariner, sinó que també tenien el seu valor estratègic, perquè demostraríem als nostres enemics que menyspreàvem les seves canonades".
   La bandera britànica escenifica la lleialtat davant la bandera pirata, que empara els sediciosos. Retirar-la seria el primer pas cap a la contemporització. En canvi mantenir-la a la vista els encoratja: no hi ha pròpiament sacrifici, sinó el risc inherent a una juguesca que acaba sortint bé.

5. La filla del capità, Alexandr S. Puixkin, capítols vuit i dotze. Piotr Andreièvitx és capturat pel líder cosac Pugatxov, a qui Piotr va ajudar temps enrere, quan no en coneixia la identitat. Pugatxov, agraït, vol nomenar-lo mariscal de camp, però Piotr es nega a abjurar de les seves conviccions. Llavors el cosac li pregunta:

   "-I si et deixo marxar, em promets, almenys, que no lluitaràs contra mi?
   -Com vols que et faci aquesta promesa? Tu saps que això no depèn de mi: si em manen lluitar contra teu, ho hauré de fer. Tu ara ets cap, i exigeixes obediència als teus. Què passaria si em negués a complir el meu deure quan es necessitin els meus serveis? La meva vida és a les teves mans: si em deixes marxar, gràcies; si em mates, que et jutgi Déu; però jo t’he dit la veritat."
   Piotr resol sense titubejos el dilema entre la mera supervivència i una vida digna: no val la pena salvar la pell a qualsevol preu, en particular al preu de trair tot el que fins aleshores ha constituït la seva raó de viure. No es tracta, però, d’un dilema abstracte ni d’un envit a un canó llunyà, com en el cas de L'illa del tresor, ja que Pugatxov és un líder sanguinari, i les seves amenaces es poden dur a la pràctica en pocs segons. Piotr es juga literalment la vida, i d’aquesta manera la guanya.

6. Dràcula, Bram Stoker, capítol vint-i-cinc. La jove Mina Harker, infectada pel comte Dràcula, es troba a la meitat del procés de vampirització: en pot ser guarida, però també pot convertir-se en un enemic temible. Llavors demana veure els seus amics més fidels:

   "-M’han de prometre, cada un de vostès –fins i tot tu, estimat espòs meu- que, quan arribi el moment, em mataran.
   -Quin moment? –era en Quincey, la veu del qual era baixa i forçada.
   -El moment en el qual hagi canviat tant que més valdrà que mori que no pas que continuï vivint. Quan sigui morta d’aquesta manera, aleshores vostès, sense perdre un moment, em clavaran una estaca al cos i em tallaran el cap, o bé faran el que calgui per donar-me la pau."
   A continuació, demana al seu marit que sigui ell qui la sacrifiqui: "Si ha de ser així, i he de trobar la mort a mans d’algú, vull que sigui la mà de qui m’estima més."

Mina Harker duu fins al límit la decisió de Piotr a La filla del capità. Ara ja no es tracta d’arriscar la vida, sinó d’assegurar-se de perdre-la si es converteix en un perill per als altres. L’objectiu, salta a la vista, no és pas sobreviure a qualsevol preu. Tampoc aquí, però, l’amenaça es duu a terme.

7. Peter Pan, James Barrie, capítol tretze. El capità Garfi ha tirat verí a la medicina de Peter Pan. Campaneta l’avisa, però ell no li fa cas i agafa l’ampolla, disposat a beure-se-la. A grans mals, grans remeis: per salvar Peter, l’únic que se li acut a Campaneta és beure’s ella mateixa el verí. A Peter no li pot estranyar aquest sacrifici, ja que uns capítols abans, al llac de les sirenes, s’ha mostrat disposat a morir per salvar Wendy. És llavors, al final del capítol vuit, que deixa anar una de les seves frases més conegudes, que també pot ser una manera orgullosa de resignar-se al que sembla inevitable, i sens dubte la millor síntesi d’aquest text sobre el sacrifici. Una vegada més, Peter Pan es revela com el cim i la superació, el palimpsest i la clausura de la literatura juvenil.

   "-To die will be an awfully big adventure."

Tornar a Llibres