Llibres Intro De Robinson Crusoe a Peter Pan

El perquè d'aquest llibre

L'origen d’aquest llibre prové de tres constatacions:

1. Molts dels que érem adolescents abans dels anys vuitanta estàvem familiaritzats amb una sèrie de novel·les escrites un segle abans. Ens submergíem en aquells llibres sense reparar, ni per un moment, en la distància històrica que ens en separava. Em refereixo a obres d'Alexandre Dumas, Robert Louis Stevenson, Jules Verne, Mark Twain, Henry R. Haggard i Conan Doyle, entre d'altres. Molts d'aquests llibres formen part del cànon de la literatura occidental i no van ser escrits pensant en lectors joves, tot i que aquesta mena de lectors n'ha gaudit durant unes quantes generacions.

2. Avui dia són una minoria els adolescents que coneixen de primera mà aquestes obres, que ja no ocupen un espai rellevant a les llibreries ni a les biblioteques –públiques o privades-, sinó que s'hi amaguen en els racons més polsosos en cas que no n'hagin desaparegut del tot. Després d'un segle de continuïtat, la vinculació entre aquests llibres i els lectors en formació tendeix a extingir-se. Pares i fills, mestres i alumnes, estan perdent un lligam cultural i sentimental. I, el que és pitjor, per primera vegada hi ha pares i mestres que no els tenen presents.

3. Aquells llibres "clàssics" han estat substituïts, en gran part, per obres redactades per autors juvenils especialitzats, pendents de l'actualitat més perible. Sovint aquestes obres contenen una dosi de morbositat notable: drogaaddicció, bullying, violència domèstica, delinqüència juvenil... Solen ser llibres amb escassa personalitat literària, que no recolzen en la imaginació ni en la tradició, escrits per no ser rellegits, i tendeixen a servir de vehicle a un missatge moral obvi.

Davant aquestes constatacions hi ha diverses reaccions possibles. La primera, mirar d'escatir les causes del fenomen. És feina de sociòlegs. La segona reacció és proposar canvis en el tractament que rep la literatura per part de pares i de mestres. És feina de pedagogs. La tercera reacció, potser la que em pertoca com a antic consumidor, és la confecció d'un cànon personal de la literatura juvenil, subjectiu però raonat. El propòsit és reunir un conjunt d'obres llegidores i incloure-hi comentaris i suggeriments.

   Fins als anys vuitanta, un gran nombre d'adolescents van trobar tan natural llegir Cinc setmanes en globus com molts joves d'avui dia poden trobar natural llegir les aventures de Harry Potter. La diferència és que Jules Verne va morir fa un segle, mentre que J. K. Rowling es troba en la plenitud de la seva carrera literària. ¿Com és que la sintonia de tants autors del segle dinou es va mantenir fins a la generació del baby boom?
   Vaig trobar una resposta a aquesta qüestió a l’obra Presències reals, de George Steiner. Segons l'autor, a finals del segle XIX s'acaba la innocència literària, la relació directa -no maliciosa- entre l'autor i la seva eina principal: l'escriptura. A Nietzsche, a Freud i a molts epígons de Marx els entusiasmava aixecar el llenguatge com una catifa per mostrar el que s'hi amaga al dessota. Abans, i en particular durant el que al Regne Unit es coneix com l'era victoriana (1837-1901), l'autor escrivia sense plantejar-se cap relació problemàtica amb el seu instrument, que era vist poc menys que com un mirall útil per reflectir la realitat o la imaginació de l'escriptor.
   No és per casualitat que he esmentat l'era victoriana. Les peculiaritats d'aquells anys propiciaven l'optimisme. El Regne Unit vivia un moment d'expansió: els descobriments científics i les aplicacions tecnològiques se succeïen en cascada. Era un moment dolç per als aventurers i exploradors, ja que els mapes incloïen espais en blanc on es podia anar a provar sort. No és casual que Jules Verne situés el protagonista de La volta al món en vuitanta dies a Londres: tan sols un anglès de l'època podia reunir la resolució, els mitjans i la confiança per abordar una empresa tan ambiciosa.
   La conjunció entre la fe tecnològica, la ingenuïtat lingüística, la certesa que l'aventura era possible, l'aparició del lector popular, la combinació d'utilitarisme i romanticisme, així com el creixement de l'autoestima nacional va fer possibles un gran nombre de llibres que aviat esdevindrien "clàssics juvenils". La moral victoriana s'encarregava que passessin de puntetes pels racons més foscos de la realitat i que el final fos raonablement feliç. Afegim-hi la reverència per la raó, l'autoritat i el sentit del deure i obtindrem una llista d’obres que, per utilitzar una terminologia obsoleta, podríem qualificar d'aptes a més a més d'atractives.
   Però d'aleshores ençà ha plogut copiosament. Després d'Auschwitz i de Foucault és impossible recuperar l'estat edènic amb què escrivien J. M. Barrie o Jack London. No podem fer veure que no han existit les avantguardes, la psicoanàlisi, l'estructuralisme, l'existencialisme, la crítica feminista, la desconstrucció i la teoria postcolonial. No es pot seguir escrivint com si no sabéssim què és el flux de consciència, el narrador no fiable, la metaliteratura, la intertextualitat, els experiments en focalització i la crisi del subjecte. Els autors –incloent-hi els de literatura juvenil- ho saben, o potser ja ho haurien de saber, però els lectors adolescents no ho saben, o potser encara no ho haurien de saber. Potser per això resulta tan difícil escriure literatura juvenil avui dia.
   I tanmateix els adolescents encara són a temps de sentir-se bé en les aigües estimulants de la modernitat. El nostre deure és permetre'ls endinsar-s'hi. Sense aquest bany no podran atènyer mai el que ve després. Ja tindran temps de llegir Proust i Faulkner, Borges i Coover, Gombrowicz i McEwan, Céline i Bernhard, Musil i Houllebecq, de preocupar-se pel futur de l'economia, per la funció castradora del llenguatge, per la reinserció social o pels debats biotecnològics. De moment tenen dret –com el vam tenir nosaltres- a la seva dosi de Mark Twain. No tots ho aprofitaran -igual com no tots aprofiten el succedani de literatura que se'ls ofereix avui dia-, però no seria correcte que els ho escamotegéssim.

Nen llegint

Tornar a Llibres