Llibres Intro En companyia de l'altre

Conte - Camí del mar

El seu primer record: un avió caient en picat rere una rastellera de xiprers, a l’altra banda del riu. El nen l’ha vist des del camí, a la vora del gos: un fulgor de metall blanc i vermell, una rúbrica en el cel sense núvols, un rum-rum que ha augmentat gradualment fins que ha degenerat en gàrgara, s’ha aturat i, de sobte, després d’un segon d’immobilitat, ha iniciat la paràbola del descens. Poc abans de sentir l’avió (més aviat una avioneta engrandida per la memòria), el gos s’ha sobresaltat i un noi amb bicicleta els ha avançat com si no els veiés. En un moment l’ensurt s’ha transformat en desig de bicicleta: el nen enveja el cos inclinat sobre el manillar, els cabells llançats enrere per l’acció del vent, la postura tensa i harmoniosa, la mirada concentrada en les irregularitats del terreny. El sol s’ha reflectit als pedals abans que la bicicleta es perdés entre les canyes, silenciosa i enigmàtica com sorgida d’un film en càmera lenta.

* * * * *

Ha baixat pel carrer, ha deixat enrere l’olor de la rostisseria, el taller mecànic, la parada de fruita, el pont i ha arribat al camí. Amb el braç estirat arrenca tiges de fonoll que la mà du a la boca: dolça amargor. A l’esquerra del camí, un canyar discorre paral·lel al riu. A la dreta, plantacions de pomes, de peres, de gira-sols aclaparats per la calor. Quan s’acaben els camps les canyes s’inclinen sobre ell, a dreta i esquerra, i al nen li fa l’efecte que travessa un túnel de llances. Encara no té gaire traça ajupint-se damunt el manillar i evitant les canyes que li busquen els ulls. La bicicleta li han portat els Reis perquè ha fet bondat i no ha fet enfadar el pare i la mare. Sent com la brisa marina li vibra a les orelles. Quan el vent xiula al canyar, la fressa recorda el corrent del riu; quan travessa els oms, fa pensar en un ruixat de primavera. Sent també la seva respiració agitada i el soroll de la cadena quan canvia al plat gros. Ara s’alça dret i mou el cos a dreta i esquerra, tal com s’ha fixat que fan els ciclistes a la recta final. Agafa tanta embranzida que gairebé es llança damunt un nen i un gos que caminen ocults per les canyes. Sortir del canyar és com un alliberament. A l’esquerra, el color verd brut del riu, vell i calmós, impertorbable. A la dreta, horts d’enciams i de tomates. El que més li agrada és deixar de pedalar, agafar el manillar amb força i tancar els ulls fins que la bicicleta s’atura. Llavors mira el riu i es pregunta si falta gaire per arribar al mar. Amb la bicicleta ha guanyat autonomia: invertint el mateix temps arriba més lluny que no pas caminant. Ara intenta compassar la respiració i les pedalades. Sota la visera de la gorra s’acosta un noi damunt un cavall del color del coure, potes blanques i cua remeneta. Com més s’aproxima, més diminut se sent el nen en comparació amb l’animal, que ara mou el cap amunt i avall, com si es rigués d’ell. Admira el posat altiu del genet, l’entesa perfecta que mostra amb la muntura. Quan són de costat, la bicicleta revela la seva autèntica dimensió: un munt de ferralla. El gest mecànic del pedaleig li sembla ara d’una minuciosa ridiculesa.

* * * * *

Ha aprovat batxillerat per una sola raó: el seu pare li havia promès un cavall si ho aconseguia. Han anat a buscar-lo plegats a l’hípica: és jove, de mirada lleial i cames nervioses. El noi es fixa sobretot en les orelles -alçades amb perplexitat- i en les parpelles llarguíssimes. Agafa el camí del mar i disfruta de la nova perspectiva: ara veu els oms, els horts i les canyes des de més altura. S’adona millor dels voltants del camí, descobreix una cabanya oculta pels matolls i un grup de gavines aturades al mig del riu, però ara recula. Ha notat un canvi en la vegetació: els pins presagien la proximitat de mar. No el veu, però l’olora. Ignora com reaccionarà el cavall en contacte amb l’aigua i la sorra. En un espai tan gran es podria desbocar i ell no se sent prou segur de dominar-lo. Quan torna al poble es creua amb un noi que va amb bicicleta. Se sent superior dalt de la sella, i mira cap endavant amb duresa, barreja de cowboy crepuscular i d’aristòcrata tornant de la cacera de la guilla.
   Poc abans d’arribar al pont el cavall alça les orelles. Ell també ho sent: un soroll metàl·lic que ve de tot arreu. Mira enlaire i, per un moment, es veu tal com l’ha de veure l’aviador: un punt en el camí, mig amagat per les canyes. El cavall aixeca una pota i renilla, inquiet. El noi se sent amarat del desig de contemplar el món des del cel.

* * * * *

L’avioneta és una Cessna, petita i rabassuda. Ha estat l’únic estímul per acabar la carrera universitària. En el primer vol que fa en solitari, després del curset, enfila pel camí de sempre: vol veure el mar des dels núvols. Mai no s’havia sentit tan desprès. Pot volar en totes direccions, sense canyes que el molestin, bicicletes que el sorprenguin, cavalls que li minin l’ego. La sensació de despreniment va acompanyada d’una perspectiva que es deu assemblar a la dels déus. És omniscient: no se li escapa ni un tractor que llaura, ni un mas abandonat, ni un grup de ciclistes que surten del càmping. Segueix el camí una mica decantat cap a l’esquerra, per damunt del riu. Quan mira cap a baix i li sembla veure un nen passejant el gos, intueix que alguna cosa no va bé. Instants després el motor fallarà, la palanca de control no respondrà i, més enllà del delta, el mar l’abraçarà amb força perquè haurà arribat al final del viatge.

Tornar a Llibres