Un gènere literari Vindicació d'Alexandre Deulofeu

Alexandre Deulofeu i Torras va néixer a l'Armentera l'any 1903, però va créixer i viure a Figueres, on moriria el 1978. Segons la solapa d'un dels seus llibres, era "químic, historiador i violinista"; i la combinació d'aquestes tres dedicacions en una sola persona no podia sinó donar lloc a una teoria singular. Els éssers vius neixen, creixen, arriben a la maduresa, inicien la decadència i moren amb la mateixa precisió que trobem en les lleis de la física i la química: Deulofeu va anomenar a aquest fet "matemàtica biològica." Més tard va decidir estudiar el passat de les civilitzacions des del mateix punt de vista, és a dir, com si la història es regís per lleis biològiques. El resultat d'aquestes investigacions és l'obra Matemàtica de la història, integrada per un conjunt de llibres que converteixen l'aparentment fortuït i caòtic esdevenir de les civilitzacions en una simfonia bio-històrica que va repetint els mateixos moviments al llarg dels segles, i que per tant pot ser objecte de pronòstics rigorosos. Deulofeu preveia que la Matemàtica de la història constés de vint-i-dos volums, però finalment va reduir-la a vuit perquè temia no tenir temps de completar-la.

   Segons la llei matemàtica de la història, que en aquestes línies resumirem de manera brutal, els imperis passen per èpoques de gran fraccionament demogràfic, que duren sempre sis segles i mig, i que s'alternen amb èpoques imperialistes o de gran unificació, d'una durada de deu segles i mig. Al cap de disset segles, doncs, els pobles han realitzat el cicle complet i es troben al mateix lloc que al començament. Cada civilització passa per les fases següents: un primer procés d'expansió agressiu, una gran depressió, un segon procés agressiu, un desastre militar seguit d'una ràpida recuperació, la plenitud imperial, una fase conservadora, una etapa de decadència i la desintegració final de l'imperi.

   Aquest procés no té lloc a tot el món de manera simultània. A Europa, el centre del moviment va de l'orient a l'occident mediterrani, travessa la península Ibèrica, arriba després a les illes Britàniques, passa pels pobles germànics i finalitza en els països nòrdics i eslaus. Les transformacions no tenen lloc de manera constant, sinó mitjançant avanços i retrocessos alternatius, que constitueixen la "llei dels dos passos endavant i un endarrere". Deulofeu representava el cicle complet en un sistema de coordenades, on l'eix X era el temps, i l'eix Y el grau d'evolució. El gràfic es resolia en una línia corba característica, que l'historiador solia dibuixar a la pissarra en les seves conferències.

   Una manera de verificar la validesa d'aquesta teoria consistiria a comprovar totes i cadascuna de les dades i dates que utilitza en l'argumentació; seria una tasca monumental, que podria constituir una tesi doctoral d'algun historiador, i que posaria fi al silenci amb què s’han rebut les idees de Deulofeu en àmbits acadèmics. En tot cas, la tesi hauria de comparar aquestes lleis matemàtiques amb altres teories cícliques de la història, com les d'Oswald Spengler o Arnold J. Toynbee, anomenades pejorativament "morfologies" pels historiadors del mainstream. L'altra possible verificació és més senzilla: com que la matemàtica de la història es basa en la repetició biològica dels mateixos cicles, ha de ser capaç de preveure el futur, i no costa gaire repassar les nombroses prediccions que incloïa Deulofeu en els seus llibres i confrontar-les amb els canvis produïts en els últims anys en l'escenari internacional, canvis que la majoria de comentaristes han considerat inesperats i, per tant, imprevisibles.

Comprovació de la llei

   El 1951, l'editorial Aymà de Barcelona va publicar en castellà La matemàtica de la historia, síntesi i pròleg dels volums que vindrien després. Aquest llibre incloïa una breu presentació de Francesc Pujols, en què el filòsof explicava que, entusiasmat per les renovadores idees de Deulofeu, havia escrit un pròleg que superava en llargada el llibre que havia de prologar, i que havia decidit mantenir-lo inèdit fins a la publicació de l'Obra Completa de l'historiador empordanès. Recordem que el 1951 feia només sis anys que el Tercer Reich havia estat derrotat, i dos que s'havia acabat el bloqueig de Berlín. Tot i això, a la portada del llibre de Deulofeu hi apareix un mapa d'Europa amb un sol topònim, Berlín, del qual s'expandeixen amenaçadorament una sèrie de vectors que cobreixen tot el continent. En aquest llibre, escrit el 1948, Deulofeu anuncia la desintegració de l'URSS, la pèrdua de les colònies angleses i franceses i el domini d'Alemanya, estat que segons ell ha de viure un règim unitari o de plenitud imperial fins aproximadament l'any 2200. L'historiador, sense deixar-se influir per la desfeta del Hitler ni per la divisió d'Alemanya, va aplicar les lleis matemàtiques que havia descobert i fins avui ningú no pot dubtar que va encertar les seves prediccions.

   Segons la matemàtica de la història, Alemanya ha viscut l'etapa de desastre militar i s'encamina cap a la plenitud imperial; de fet, repeteix el cicle de França, i sabem que l'imperi francès no va tardar a superar la derrota de Napoleó. Rússia, en canvi, malgrat la seva victòria al final de la Segona Guerra Mundial, estava a punt de sobrepassar els 550 anys d'existència i per tant només es podia esperar que els pobles eslaus visquessin un procés de desintegració, com realment ha succeït.

   Els volums que formen la Matemàtica de la història van començar a ser publicats en català l'any 1967 per l'Editorial Emporitana, creada pel mateix historiador, i costa de trobar-los fora de les llibreries locals. Constitueixen un repàs de tot el passat de la humanitat, analitzat a partir de les lleis i els cicles descoberts per l’autor. Un atapeït resum de les seves teories va ser publicat per l'editorial Pòrtic en un llibret titulat La pau al món per la matemàtica de la història. Des que va establir les lleis per primer cop, l'historiador les va aplicar amb èxit a tots els períodes històrics, sense variar-ne ni una coma; ja des del primer moment va insistir en una mateixa idea: "Mentre no s'ha conegut la llei de la Història, les lluites eren inevitables, perquè ningú no sabia com acabarien. Avui, però, sabem com han d'acabar i, per tant, és absurd que, sabent a l'avançada els resultats, els pobles es barallin." En l'últim llibre de la sèrie publicat fins ara, La segona onada imperial a Europa, alerta sobre els perills de l'imperialisme xinès i anuncia que el poder centralitzat desapareixerà a Espanya cap a l'any 2029. És de suposar, però, que ningú es prendrà seriosament les profecies d’un farmacèutic de Figueres, que a més a més escrivia en català i va publicar la major part de la seva obra en una editorial fundada per ell mateix.

Teories multidisciplinars

   Els cicles de disset segles que enuncia la llei matemàtica de la història no són només polítics, sinó socials, artístics, filosòfics, científics, ja que els diferents moments biològics de les civilitzacions influeixen en tots els nivells vitals i per tant comporten un determinat desenvolupament cultural. Una altra teoria original que devem a Deulofeu, la que situa a Catalunya el naixement de l'art romànic, està molt vinculada a aquesta interdependència entre política i cultura. Segons l'historiador, el romànic va néixer a Sant Pere de Roda, i des d'allà es va anar expandint en cercles concèntrics cap a França i l'interior de la Península, com explica als seus llibres Catalunya, mare de la cultura europea, Catalunya, origen de la pintura medieval i Empordà-Rosselló, bressol de l'escultura romànica.

   Les aportacions d'Alexandre Deulofeu són sempre innovadores i sovint utilitzen conceptes multidisciplinars, que topen amb la rigidesa dels especialistes més ortodoxos. A les bibliografies del final dels seus llibres, Deulofeu hi inclou filòsofs i escriptors al costat d'historiadors. De fet, una de les aportacions principals d'aquest químic, físic, farmacèutic, historiador, músic i polític és l'esperit obert amb què es va plantejar l'objecte d'estudi. D'una banda, qüestionava totes les teories prèvies; de l'altra, no li importava utilitzar fonts considerades per altres estudiosos poc dignes de crèdit, com les de l'esoterisme menys abstrús. Deulofeu, autor de Química estructural (1937) i La energía atómica al servicio de la ciencia (1952), aborda sense prejudicis l'obra dels alquimistes medievals, als quals considera no tan sols precursors dels actuals, sinó encara més evolucionats; els avenços del nostre segle revelen que el saber alquímic no és tan distant de la ciència com semblava fa dos-cents anys. Paral·lelament, la concepció cíclica de la història permet afirmar a Deulofeu que els egipcis coneixien l'electricitat i l'energia atòmica, tal com demostrarien algunes troballes arqueològiques, i que si llegim atentament la descripció del Gènesi, ens adonarem que l'arca de Noè incloïa un condensador elèctric. A l'igual que Pasteur, Alexandre Deulofeu creia que els processos biològics -incloent-hi la història- estan regits per influències astrals.

   Si el descobridor de la matemàtica de la història no hagués viscut en una ciutat que ja està prou cofoia amb un geni local (nascut, per a més desgràcia, uns mesos abans que l'historiador) potser hauria tingut més predicament. Però Figueres és una ciutat petita, la postguerra va ser molt llarga i a ningú se li ha acudit encara editar l'obra inèdita de Deulofeu, entre la qual hi ha una història de l'art universal de mig miler de pàgines. Tret d'alguns països sud-americans (particularment l'Argentina, on va viatjar poc abans de morir), ningú no ha prestat gaire atenció a les idees d'aquest home distret, amant de Bach i de l'art romànic, que va bastir una obra única enmig de la indiferència general.

Tornar a Un gènere literari