Un gènere literari Teoria general de l'Empordà

Hi ha un Empordà físic i un Empordà mític. L’Empordà físic està format per una plana, una zona litoral i —segons alguns autors— tres o quatre muntanyes. Inclou, entre altres components, sembrats, càmpings, estornells, pintors, nius de metralladores abandonats, més d’un centenar de pobles amb les corresponents granges de porcs, una autopista i un vent huracanat que fa voleiar paperines. L’Empordà mític és una idea, una abstracció, una recreació turístico-literària que de vegades adopta una forma pròpia i independent respecte de l’Empordà físic. Quan Joan Fuster escriu que el 30% de la literatura catalana està dedicat a l’Empordà es refereix, naturalment, a l’Empordà mític.

   En la vida quotidiana, l’Empordà físic no té una entitat tan concreta com la tenen els pobles, les platges, els aiguamolls o els abocadors, i fins i tot els seus límits geogràfics són discutibles. L’Empordà mític, en canvi, és invariable en la seva abstracció, i sol estar vinculat a interessos comercials i turístics (vi de l’Empordà, bunyols de l’Empordà). Crec que es poden establir amb una certa precisió els ingredients que conformen el mite de l’Empordà, ingredients que el fan molt adequat per exercir la funció de mite d’una gran part dels catalans. La combinació de mar, plana i muntanya, avui dia tan rendible econòmicament en època de vacances, va dur el poeta Joan Maragall a formular el mite de la formació de la comarca. L’amor entre una sirena i un pastor de la muntanya només es va poder consumar en un terreny neutral, a cavall entre els dominis dels dos amants: el mite de l’Empordà com a terra de consens.

   Fa poc semblava clar que Rhode, l’actual Roses, era la primera ciutat grega de l’Europa occidental; ara els historiadors no ho veuen tan clar, però ningú no dubta que a l’altre costat de la badia de Roses, uns altres navegants hi van fundar Empòrion o Empúries, la ciutat grega més important de la Península Ibèrica, de la qual deriva el nom de la comarca. Més tard, els romans també van desembarcar a Empúries en la lluita contra els cartaginesos, i va ser precisament en aquest lloc on va començar la romanització d’Ibèria: l’Empordà com a mite de l’establiment de les civilitzacions clàssiques.

   Amb el pas del temps, a la baixa edat mitjana, el territori de l’actual Empordà va topar més d’una vegada amb la política expansionista del bisbat de Girona i sobretot amb la voracitat dels comtes de Barcelona, que tenien pressa per concentrar a les seves mans tot el territori. Aquest sentiment autonomista dels comtes d’Empúries connecta amb el moviment polític que va impregnar l’Empordà durant el segle XIX i el primer terç del XX: el republicanisme federal. L’anticlericalisme i l’antimonarquisme raonables i productius que preconitzaven els federalistes empordanesos són la base de l’Empordà com a mite del progressisme i de les llibertats individuals i nacionals.

   Quan, al segle XVII, Catalunya perd el Rosselló, l’Empordà passa a limitar directament amb la frontera francesa. Des de llavors, aquesta terra és testimoni del pas d’una bona colla de fugitius polítics. Citaré dos casos il·lustres, un d’individual i un de col·lectiu: el filòsof alemany Walter Benjamin, que, fugint dels nazis, es suïcida al poble de Portbou, i les Corts de la Segona República espanyola, que es reuneixen per darrera vegada al castell de Figueres en el camí cap a França. Durant els llargs anys d’absolutisme i dictadura, el pas del Pertús a través dels Pirineus representaria el punt de contacte entre Catalunya i la liberal Europa. Recordem que en els versos de Salvador Espriu, la llibertat sempre es troba «nord enllà», tan sols uns quilòmetres més amunt de l’Empordà: el mite de la terra de frontera i de l’europeisme.

   En una terra propícia a l’individualisme, és inevitable que hi abundin personalitats singulars. La més coneguda és sens dubte Salvador Dalí, seguida de Josep Pla i el duet científic de Figueres: Narcís Monturiol, inventor del submarí, i Alexandre Deulofeu, descobridor de les lleis matemàtiques que regeixen la història. El mite de la imaginació i de la creativitat.

   Terra de pintors més que d’escriptors, l’Empordà és conegut pels seus espais, les seves harmonies de camps, boscos i turons. El lloc més emblemàtic és, sens dubte, el paisatge mineral del cap de Creus. Si Cadaqués va enamorar tota l’avantguarda europea, el monestir de Sant Pere de Rodes va ser el bressol de l’art romànic, la creació empordanesa per excel·lència segons Alexandre Deulofeu.

   La mitificació de l’Empordà s’explica per la facilitat amb què els mites que s’hi concreten poden ser assumits globalment per tots els catalans, des de l’amor assenyat del pastor i la sirena fins a la rauxa violenta de la tramuntana. Catalunya tendeix a veure’s a si mateixa com l’Empordà de la Península Ibèrica, i no només perquè també es troba en l’angle nord-oriental: en general els catalans se senten més greco-llatins, pactistes, comerciants, autonomistes, individualistes, europeistes i creatius que la resta d’espanyols. Potser per això, quan arriba l’estiu —i cada cop més en altres èpoques— els intel·lectuals, artistes, polítics i turistes en general que visiten la comarca són legió.

   Els grans alimentadors de l’Empordà mític han estat, gairebé sempre, "empordanesos d’adopció", és a dir, persones atretes pel mite de l’Empordà com ho podien haver estat per la Terra de Mordor de J.R.R. Tolkien. Un d’aquests teòrics, Carles Pi Sunyer, va arribar a establir al seu llibre Una interpretació de l’Empordà l’estratificació en tres capes de la ment pròpia dels empordanesos. Segons aquest ex-alcalde de Barcelona, el natiu de l’Empordà té el cervell configurat d’una manera diferent a la dels altres espècimens de l’homo sapiens. "En la capa més externa i superficial l’empordanès és un home dels que se’n diuen extravertits." Això no ens ve de nou, però si gratem un xic, arribem a la segona capa: "L’empordanès és un home que es complau i excel·leix en les abstraccions i en l’estructuració de les grans idees." Pi Sunyer, però, es submergeix de ple en la psicologia empordanesa i arriba a la tercera capa: "Ve a constituir com un reducte, més íntim, insubornable, des del qual pot comprendre -i sovint ho diu- allò que hi ha de fals, de superficial, d’ostentació i potser de vanitat en aquelles construccions ideològiques que la seva ment ha bastit. No és que deixi de creure-hi, que en renegui —és massa contradictori per a fer-ho—, però al fons del fons guarda la reacció crítica, l’actitud escèptica, l’espurna irònica."

Tornar a Un gènere literari