Un gènere literari El teorema de l'Empordà

La badia de Roses, que dibuixa una corba pausada i harmònica fins a l’Escala, ha estat glossada per tota casta de poetes i prosistes de diferents escoles i generacions. No és tan coneguda, però, l’aproximació geomètrica que en va fer Frederic Macau i que va batejar com "el teorema de l’Empordà."

   Frederic Macau (1917-1970) va ser doctor enginyer de Camins, Canals i Ports. Va ampliar estudis a les universitats de Minneàpolis i la Sorbona, va impartir conferències i cursets per Europa i Sud-amèrica, va dur a terme estudis hidrològics a Portugal i estudis geològics als Andes. La seva activitat professional el va situar al capdavant de la Jefatura de Carreteras de Girona i de la Delegació del Ministeri d’Obres Públiques. Va ser així com va forjar projectes fantàstics, com ara el túnel de la collada de Tosses o el canal que havia d’anar de Roses a Figueres. Ras i curt: era un geòleg competent, un tècnic dels mapes i de les distàncies, però no li mancava imaginació. Un bon dia va recopilar tot de fotografies verticals de la badia de Roses, les va superposar i va comprovar el que sospitava de feia temps: "La forma el·líptica geomètricament perfecta que presenta a tot observador la ratlla de la platja dibuixada en blanc per l’escuma del trencar de les onades, sobresaltant entre el blau del mar i el daurat de la sorra, com si hagués sigut traçada amb un tiralínies per l’hàbil mà del delineant més traçut."

   Efectivament, la badia de Roses forma una el·lipse perfecta, més ben dit, dues el·lipses tangents a una recta situada aproximadament a la meitat de la platja. L’eix menor de la primera el·lipse coincideix amb l’últim tram de la Muga, mentre que l’altre ve a acoblar-se amb la prolongació del Fluvià. Els eixos superiors d’aquestes el·lipses mesuren 8,6 i 13,9 quilòmetres respectivament, de manera que si els dividim obtenim la seva relació, que és 0,61870, és a dir, la raó àurea, la divina proporció, la regla d’or de la bellesa clàssica. Aquesta proporció, que es manifesta en nombrosos fenòmens de la naturalesa -com les espirals dels gira-sols o del cargol Nautilus-, va ser llargament conreada pels grecs antics, que es complaïen a reproduir-la en les seves creacions artístiques, com ara la façana del Partenó. També el cos humà, algunes flors pentagonals i el claustre de la catedral de Barcelona responen a aquesta relació, que segons Johannes Kepler era la preferida del Creador. La badia de Roses, doncs, resulta un compendi d’art i de natura, un epítom de l’Empordà.

   Però que ningú no hi busqui la incerta figura de l’arquitecte diví. Frederic Macau explica la formació de les dues el·lipsis àuries amb arguments geològics, és a dir, a partir de la confluència dinàmica entre els dos rius esmentats, que subministren materials detrítics a la plana des del terciari superior, i la potència del vent, que els distribueix amb elegància de nord a sud: "La tramuntana ha sigut sens dubte el gran dibuixant de la badia." Però el més seductor de la teoria de Frederic Macau no és aquesta visió de la tramuntana com a artista geomètric, sinó la hipòtesi que apunta: si els navegants grecs van triar aquesta platja per instal·lar-s’hi va ser perquè en veure-la se’ls va desvetllar l’emoció estètica que provoca la raó àuria. I, efectivament, hi van fundar dues colònies, una a cada extrem de la corba: Rhodes i Empúries.

   L’any 1965, Frederic Macau va publicar als Annals d’Estudis Empordanesos una separata on justificava el teorema de l’Empordà amb fórmules matemàtiques, plans geomètrics i un mapa morfològic. Més que les seves demostracions especialitzades, però, l’obra que sempre m’ha fascinat és una altra de ben diferent, que milions de viatgers han percebut, però que molt pocs relacionen amb l’enginyer empordanès. Potser algun dels nostres lectors s’ha fixat que, poc després de travessar la frontera venint de França, en un revolt de la N-II, hi ha un fragment de claustre romànic: vuit columnes amb els capitells corresponents, que representen animals, escenes religioses i quotidianes. Uns quilòmetres més endavant, també a peu de carretera, hi ha un gran mosaic que representa el Principat de Catalunya. Doncs bé: aquests monuments no existirien sense Frederic Macau. A l’època en què el teorema de l’Empordà prenia cos, a mitjan dels anys seixanta, el nostre home va arranjar la carretera i en va eliminar uns quants revolts, que va decidir reconvertir en àrees de repòs a peu de ruta. Els turistes que vinguessin de la frontera, a banda de descansar en aquests espais, podrien il·lustrar-se sobre aspectes culturals. Així, en un d’aquells revolts hi va fer construir un monument dedicat al camí de sant Jaume (amb creu de terme gallega), en un altre hi va instal·lar un molí i un Quixot metàl·lics, en un altre hi va reproduir el fragment de claustre que hem esmentat, i així successivament. Amb el temps, els mosaics i les escultures de ferro forjat s’han anat deteriorant i han anat desapareixent. Esquelètics i mig derruïts, convertits en abocadors, en dipòsits de pintades reivindicatives, en refugis de la prostitució de carretera, els pocs monuments de Frederic Macau que encara resten en peu han acabat convertits en un símbol agònic de l’Empordà.

Tornar a Un gènere literari