Un gènere literari L'Empordà segons Pella i Forgas

A finals del segle XIX, la història era una disciplina centrada en les dinasties, les batalles, la diplomàcia i les intrigues cortesanes. Amb el materialisme històric, Karl Marx va voler refundar-la a partir dels factors econòmics i socials. Així van proliferar els estudis sobre els preus del blat i les estadístiques de població. A l’Empordà, però, Josep Pella i Forgas va iniciar una tercera via: la seva història és literària i intuïtiva, té en compte l’etimologia, els costums, la morfologia facial, el caràcter col·lectiu, les llegendes i la Història Sagrada. Amb aquests recursos, els llibres de Pella tenen menys pretensions científiques que El capital, però resulten infinitament més llegidors. És en aquest sentit que l’historiador Joan Maluquer de Motas vincula Pella amb Herodot i el qualifica de "clàssic de la historiografia poètica universal".

   Josep Pella i Forgas va néixer el 1852 a Begur i va morir el 1918 a Barcelona. Va ser president de l’Ateneu Barcelonès, va participar en l’elaboració del Memorial de Greuges i va escriure llibres d’història, entre els quals Historia del Ampurdán, el 1883, aparegut inicialment en fascicles i reeditat el 1980 en edició facsímil. Són unes vuit-centes pàgines sense les quals la manera de veure i d’interpretar l’Empordà hauria estat prou diferent. Historiadors com Lluís Pericot, Alexandre Deulofeu o Francesc Ferrer han seguit les seves passes. Josep Pla, de la seva banda, el va plagiar amb generositat.

   Aturem-nos en la part més creativa de la Historia del Ampurdán, és a dir, en els capítols dedicats als primers habitants, en particular en els passatges que Pella i Forgas escriu sota l’influx de Clio, la musa de la història. La primera emigració que esmenta Pella en l’espai que més endavant serà anomenat l’Empordà prové de l’Atlàntida, el continent perdut; la segona, dels pobles camites, en particular sards, fenicis i etruscos. Tot prenent la Bíblia com un llibre de referència (Gènesi, 9,19), Pella considera que els tres fills de Noè van poblar la terra: els sards –creadors de la sardana— parteixen de Cam, els pobles indoeuropeus provenen de Jafet, i els semites de Sem.

   L’historiador de Begur considerava que l’agent de la història no era la raça —que es troba massa barrejada—, ni la nació —que resulta poc operativa com a objecte d’estudi—, sinó la comarca, l’única entitat que evoluciona col·lectivament amb coherència. Dins la població d’origen indoeuropeu que va poblar l’Empordà predomina el tipus celta-gal, que es caracteritza pel tracte obert, la llengua solta, les alegries fàcils i la passió per la música. L’historiador remarca el predomini dels elements constitutius sards en els empordanesos, que tendeixen a ser alts, prims, bruns i dolicocèfals. L’adscripció a una comarca determina, així mateix, l’orientació intel·lectual dels pobladors. Si a Osona abunden les facultats mentals més abstractes, els empordanesos destaquen pels dots d’observació, que han sembrat el país de metges, botànics, historiadors i polítics. Segons Pella, la configuració cerebral de l’empordanès el fa més propens a les reformes i a les novetats que no pas a l’habitant de l’interior.

   "Algunas veces en las más livianas cosas se halla la fuente de grandes estudios", escriu l’historiador de Begur. Així, els ibers prefereixen els colors foscos, mentre que els gals i els saxons es decanten pels colors vius. Així mateix, l’etimologia local reflecteix les nombroses civilitzacions que han passat per la comarca: Albons ve d’all-burne, en gaèlic "prop de l’estany" ; Begur de kur, en arameu "elevació"; Ter del bretó ster, "riu". Gavarres prové de gaba-ren, genitiu basc "de la nit" perquè eren les muntanyes on es ponia el sol. D’altra banda, les paraules relacionades amb la ramaderia tenen un origen sànscrit: blat, gos, herba, rabadà, ramat.

   En la prosa de Pella i Forgas coincideixen el rigor i la literatura, la profusió de notes a peu de pàgina i el regust cervantí: "Tengo por cierto que el genio levantisco desplegado en toda suerte de luchas, mayor por desgracia en las civiles, y la facilidad de armarse, es de la sangre celto-gala que corre por las venas de los pueblos situados entre Montseny y los Pirineos." Una de les descripcions més memorables de la Historia del Ampurdán la trobem en les quatre pàgines en què Aníbal, amb cinquanta mil infants i nou mil genets, travessa el que més tard serien Figueres, Peralada, Espolla i Requesens: els esquadrons de númides, especialistes en emboscades; els infants berbers, que caminaven descalços; els celtibers, que usaven dard, fona i espasa curta; els càntabres, que ignoraven el fred, la gana i el calor; els gallecs, que investigaven les entranyes de les víctimes; els bascos, forts i gairebé desarmats; els ligurs, de casc punxegut; els indigets, alts i ferotges; els baleàrics, que duien tres fones cadascun. Tancava la comitiva Aníbal dalt d’un elefant, i el seu estat major, amb trenta-set elefants més. Només per aquesta descripció, Pella i Forgas mereix un lloc en la història de la literatura empordandesa.

Tornar a Un gènere literari