Un gènere literari La montgrinologia

La montgrinologia és el camí més artístic entre la investigació local i l’especulació còsmica. Creada per Jordi Pagès a finals de segle XX, les hipòtesis d’aquesta disciplina recolzen en la geografia, la història, l’arqueologia, l’antropologia, la mitologia, l’etimologia, la literatura, la geometria, la psicoanàlisi, els arquetips de Jung, la teologia comparada, les arts plàstiques, 1’espiritualitat zen i la filologia pre-romànica. No hi ha límit si les matèries emprades serveixen per convertir el Montgrí, botó de roda de l’Empordà, en el punt on conflueixen microcosmos i macrocosmos.

   Una de les peculiaritats del massís del Mongrí és que constitueix una sinopsi geomòrfica, ja que si hi afegim els elements adjacents no només inclou riu, plana i muntanya, sinó també mar, platja, penya-segat i arxipèlag, així com camp, bosc i aiguamoll. Obtenim, així, una concentració geogràfica que només es pot comparar amb la dels pessebres nadalencs. El poeta Joan Maragall va escriure que hi ha dues menes de ciutats: les que poden veure’s a si mateixes des d’un pla superior, com un mapa, i les que no disposen d’un suport que els ho permeti. La torre Eiffel, l’estàtua de la Llibertat, la torre Ostankino de Moscou han convertit aquestes ciutats en el que Torroella, gràcies al Montgrí, ha estat sempre: el fruit d’una plena autoconsciència. Afegim-hi que no es tracta d’un cim divinal, olímpic, sinó d’un monument accessible, construït a escala humana, i tindrem tots els requeriments necessaris per al naixement de la montgrinologia.

   El Montgrí és un massís irregular, però té un perfil perfectament visible, un petit horitzó que acompanya sempre els natius i que aviat esdevé familiar als passavolants. El perfil està format per les tres figures geomètriques bàsiques: la piràmide, l’esfera i el paral·lelepípede. Aquestes tres formes, que es poden reduir a la línia recta, l’angle i la circumferència, estan vinculades amb les activitats usuals de la civilització: la piràmide, aguda i tallant, fa pensar en un instrument de cacera, mentre que l’esfera recorda la calidesa de la llar i la línia horitzontal suggereix el repòs. És a dir, espai masculí –de depredació-, espai femení –l’embaràs- i espai transcendent –la mort i el que ve després. I, efectivament, l’arqueologia desvela que a la muntanya d’Ullà (Mont Agut) s’hi han trobat restes d’armes, a la muntanya de Santa Caterina (Mont Rodó) evidències d’habitatge, i al mont Pla enterraments. La vertebració del massís, doncs, respon a la triangulació simbòlica que apunta Georges Dumézil quan es refereix a les divinitats de les tres funcions: els guerrers, els agricultors i els sacerdots. Les metàfores fàcils, com ara la del bisbe mort o de la dona ajaguda -que es clouen en si mateixes-, només són útils per estalviar-se aprofundir en qüestions que poden resultar massa fecundes.

   En la natura predomina el cercle, mentre que la línia recta sol ser un producte cultural, i el triangle ha esdevingut un dels símbols de la divinitat. Hi ha altres interpretacions: el quadrat representa el món objectiu (terra, aigua, foc i aire), el triangle simbolitza el cos humà (físic, intel·lectual i espiritual), mentre que el cercle és la forma sense forma d’on sorgeixen totes les formes. Sigui com sigui, quan el pintor taoista Sengai (1750-1837) va pintar l’enigmàtica obra L’univers hi va incloure tan sols un quadrat, un triangle i una esfera. Johannes Kepler, en el Mysterium cosmographicum, representa la relació entre les òrbites dels planetes a partir d’aquests mateixos políedres.

   Però les investigacions de Jordi Pagès han anat més enllà. A partir dels estudis sobre la llengua ibèrica, és possible adjudicar sons a les lletres, tot i ignorar-ne el significat. Així, tenint en compte que a l’escriptura ibèrica hi ha signes triangulars, esfèrics i quadrats, és possible "fer parlar" l’hipermegalit que és la muntanya: l’esfera equival a les consonants BP, el quadrat a GK i el triangle a DT. De la lectura del massís, doncs, en resulta una paraula com pagoda, l’edifici sagrat del budisme, que combina les mateixes formes geomètriques segons la tradició shingon. Precisament l’historiador Alexandre Deulofeu solia treballar en un edifici del seu mas d’Ordis que ell anomenava "pagoda", una construcció que reuneix les tres formes del romànic: el paralel·lepípede i el rectangle del campanar, la circumferència a la volta i l’absis.

   No és casual que als quadres de Guillem Rocas -el principal artista de la montgrinologia- hi aparegui sistemàticament una becada, ni que el monument que ha situat als aiguamolls de l’Empordà es tituli, precisament, Pagoda 2: la pagoda original és, naturalment, el Montgrí. És precisament a una becada al que s’assembla el Montgrí vist des dels dos observatoris naturals: el castell de Sant Salvador al nord i el de Begur al sud.

   Però hi ha més triangulacions possibles: el poble de Torroella, el barri marítim de l’Estartit i el massís que tot ho domina són el correlat perfecte de les tres instàncies psíquiques de Sigmund Freud: jo, allò i superjò. En efecte, el poble és el dia, la vida quotidiana, l’ordre, el pacte, el principi de realitat; l’Estartit és la nit, la festa, les pulsions, la transgressió, el principi de plaer; mentre que la muntanya, coronada pel castell, vigilant des de les altures, és l’ideal, l’autoritat, la repressió, la moral. És aconsellable revisitar Solitud, de Víctor Català –ambientat al Montgrí-, acompanyant-se d’aquests conceptes. D’aquesta novel·la, afirma Vicent Simbor a La narrativa catalana del segle XX: "La muntanya és molt més que un simple escenari: és una manifestació simbòlica de l’emotivitat de la Mila. L’evolució de la muntanya i el seu estat anímic marxen paral·lelament." Emili Olcina va més lluny quan, al seu assaig Les tres mars de "Solitud", afirma que la protagonista de la novel·la és la gran deessa Nut de l’antic Egipte.

   En l’àmbit de la simbologia, la muntanya té un caràcter sagrat i simbolitza el centre del món, unió del cel i de la terra. Mircea Eliade equipara el cim de la muntanya còsmica amb "el melic de la Terra." Però no cal ser localistes: el Montgrí no és l’únic melic, sinó tan sols un dels llocs susceptibles de lectures còsmiques. Al conte La escritura del Dios, Borges ja estableix que l’orografia pot equivaler al llenguatge diví.

   Els llibres d’història asseveren que per Empúries, a l’Alt Empordà, van entrar els grecs i els romans a la Península Ibèrica. Les investigacions de Jordi Bilbeny l’han portat a la conclusió que les naus que capitanejava Cristòfol Colom van partir de Pals, al Baix Empordà. Així doncs, Roma entra per Empúries, i Amèrica surt per Pals; entremig, al centre d’aquest petit món, el massís polisèmic del Montgrí.

La montgrinologia

Tornar a Un gènere literari