Un gènere literari Joaquim Fort

   En el moment en què la vídua de Joaquim Fort de Ribot obre la porta de la biblioteca, la visió d’un telescopi al costat de la finestra, a tocar de les lleixes plenes de llibres antics de dret, farmàcia i moral, em fa evocar el príncep de Salina, protagonista d’El guepard, de Giuseppe Tomasi di Lampedusa, que també repartia el seu oci entre l’art i la tecnologia. Joaquim Fort tenia així mateix punts en comú amb el seu amic Alexandre Deulofeu: com ell, va viure els últims anys del franquisme a l’Empordà; com ell, disposava de temps i d’ingressos; i com ell, ens ha deixat un llegat preciós i insubstituïble que guanya amb el temps. A la mateixa biblioteca, els llibres sobre l’art romànic dedicats per Deulofeu al seu “màxim col·laborador” donen fe d’una relació llarga i fecunda. Les millors imatges que conservem de Sant Pere de Roda, de les ermites empordaneses i de la vida quotidiana del descobridor de la Matemàtica de la Història, les devem a Joaquim Fort.

   A la casa pairal de Borrassà es conserva, a banda de la biblioteca –que conté escriptures notarials seculars, llibres en llatí i algun incunable–, la seva col·lecció de dues-centes càmeres fotogràfiques de totes les èpoques, i la sala destinada a les audicions musicals, que disposa d’una vista magnífica sobre el jardí. Tant la seva vídua, Joana Bramon, com el seu amic Josep Maria Joan i Rosa remarquen la discreció de Quim Fort, que preferia treballar a l’ombra i passar desapercebut.

   En comptes de dilapidar les rendes en capricis estèrils, Quim Fort va estimar diverses formes de l’art. Tocava el violí com un músic consumat, i li agradava interpretar peces selectes en petites formacions de cambra. Deixeble del pintor Ramon Reig, aviat va decidir que els seus quadres no eren prou dignes (de fet, es resistia a signar-los). Finalment, es va dedicar a la fotografia, en concret a una fotografia més aviat pictòrica: les seves imatges mostren paisatges, retrats i escenes de la vida quotidiana, lluny de les ciutats, de la vida oficial i de la indústria. Com un notari de la realitat, Quim Fort intervenia el mínim possible en les imatges: ni preparava natures mortes de manera artificiosa, ni retocava les còpies. A les fotografies a l’aire lliure hi predomina el cel, un dels trets de l’escola pictòrica empordanesa. Potser per resistència al canvi, potser perquè preferia revelar les imatges a la seva pròpia cambra fosca, no va practicar la fotografia en color. Meticulós i perfeccionista, ell mateix reparava les càmeres de la seva col·lecció, fins al punt que les va fer funcionar pràcticament totes, també les de plaques i els flaixos de carbó.

   El París dels anys cinquanta i seixanta ens ha arribat gràcies a les fotografies de Robert Doisneau. Si coneixem l’Empordà de la mateixa època és sobretot a través de les fotos de Joaquim Fort. Com Doisneau, solia disparar amb una Rolleiflex, i com ell ens ha llegat les últimes imatges, els últims gestos d’una època que devia intuir que s’acabava. En comptes de donar fe de les concentracions polítiques, dels discursos i de la vida pública, les seves fotografies registren una petita història de la quotidianitat privada, local, cultural, preturística, que sobrevivia a les escletxes del règim. Quim Fort va donar testimoni d’uns oficis i d’un tarannà ara perduts, que amb prou feines serien visibles sense la seva obra. La mirada de Fort no és tan lírica com la de Doisneau, però segurament s’acosta més a la veritat de l’època.

   Fort va optar per un art humil: la majoria dels fotògrafs es neguen a aparèixer a les fotos, i potser encara més als textos. Una de les úniques aparicions documentades de Joaquim Fort té lloc al segon volum de les memòries d’Alexandre Deulofeu, en l’apèndix titulat De Figueres a Santiago o les delícies del càmping, una setantena de pàgines en què el farmacèutic, químic i historiador relata el viatge que l’any 1961 va fer a Astúries i Galícia per comprovar les seves hipòtesis sobre el naixement i l’expansió de l’art romànic. En aquella excursió, duta a terme amb un cotxe Peugeot i una tenda de campanya, el van acompanyar mossèn Tapiola i Joaquim Fort, que en seria el testimoni fotogràfic. Al llarg del relat de Deulofeu, Fort es manté en segona fila. L’únic que se n’explica és que s’ha descuidat a casa el mapa dels càmpings, que cuina una sopa “magnífica” i que persegueix els paratges pintorescos. El tret que remarca Deulofeu és la mirada: “En Fort, amb els seus ulls vius, va enderiat per veure coses, per no deixar res sense observar”.

   Passegem pel casal de Borrassà: catifes i rellotges de paret, pianos i canapès, una espasa de cavaller. A les parets, quadres, escopetes, miralls. Més amunt, cortines espesses i llums d’aranya. Les calaixeres són plenes de fotografies preses per ell, però rarament hi apareix. Una de les escassíssimes imatges on figura Joaquim Fort és presa a l’interior de l’església de Sant Pere de Roda abans que fos restaurada, no gaire lluny de l’entrada. Sota un dels pilars de la nau central, els tres germans Fort (Raimon, Montserrat i Joaquim) interpreten una peça musical amb dues flautes de bec i un baixó, un fagot propi del Renaixement. La imatge mostra unes quantes particularitats, a banda de la presència del fotògraf (probablement va ser presa amb trípode). En primer lloc, els instruments antics eren estranys de veure –i encara més de sentir– en aquella època. En segon lloc, l’espai, sota el pilar d’una església romànica, resulta igualment insòlit, ja que no es tracta d’un concert públic, sinó d’una trobada familiar. En tercer lloc, sobta veure els dos infants a la nau deserta, un que sembla dirigir el concert, i l’altre mirant-s’ho a distància i justificant un enquadrament generós. És estiu, i tant els nens com els adults duen roba lleugera, si bé la concentració dels músics contrasta amb l’espontaneïtat dels infants. Pel que fa a la il·luminació, certament esplèndida, permet apreciar la grandesa arquitectònica de l’església de Sant Pere de Roda, un edifici aleshores descuidat però amb un aspecte més autèntic que el que presenta ara. La fotografia transmet respecte per l’art i pel passat –un respecte viu, actiu, desproveït de rigideses.

   Potser més que en el protagonista d’El guepard, Quim Fort em fa pensar en l’autor, Giuseppe Tomasi di Lampedusa. Com ell, “vestia amb una correcció més grisa i formal que elegant” (són paraules que Miquel Pairolí aplica a Lampedusa). Com ell, assistia a alguna tertúlia de cafè, si bé “a penes intervenia en les discussions, parlava poc i quan els altres tertulians li feien preguntes directes sobre alguna qüestió concreta, solia respondre amb la màxima concisió de paraules i raonaments” (més Lampedusa). Joana Bramon explica que el seu marit tenia molts amics, potser perquè sabia escoltar, delegar el protagonisme en l’interlocutor. Com Lampedusa, Quim Fort va créixer en cases grans, plenes de racons, i estimava els gossos –que apareixen a les fotos com un membre més de la família, i sovint tenen dret a un retrat individual. La seva discreció el destinava a ser reconegut de manera pòstuma.

Tornar a Un gènere literari