Un gènere literari L'especulació com a gènere literari

(Aquest text, una versió revisada del pròleg de Vila-sacra, capital del món, de Carles Fages de Climent, serveix d’introducció hipertextual a la majoria dels textos sobre l’Empordà)

La gran aportació de la idiosincràsia empordanesa a la cultura universal ha estat la transformació de l’especulació en un gènere literari. No em refereixo a la tendència a construir castells en l'aire que s’adverteix en qualsevol sobretaula dominical de les que se celebren al país, ni a les hipòtesis provisionals que sorgeixen com bombolles per explicar un fet efervescent i que desapareixen a la mateixa velocitat. No: parlo de construccions mentals d’una certa profunditat, sedimentades després d’anys de lectura i de reflexió, emparades per citacions d’experts internacionals i, si convé, verificades sobre el terreny amb els experiments adequats. La clau de volta d’aquest gènere literari és que, tot i dedicar-hi gran part del seu temps i d’esmerçar-hi esforços notables, el creador de la teoria especulativa és capaç de distanciar-se’n i fins i tot de contemplar les seves realitzacions amb un escepticisme esportiu. Aquesta capacitat de creure sense creure-s’ho, de considerar les pròpies troballes amb el que podríem anomenar fe irònica, és el que situa aquestes teories en un territori equidistant entre l’erudició estèril i la mera excrescència anecdòtica. Ens trobem en el terreny del joc seriós, del rigor lúdic, de la versemblança conquerida pas a pas a còpia de recursos i d’imaginació, és a dir, en el terreny de la literatura. Una literatura que, en comptes de partir de la fantasia, té la particularitat de basar-se en fragments documentats de la realitat, que, convenientment ordenats i combinats, serveixen per construir una realitat paralel·la, hipotètica i, doncs, ficcional. Per participar en aquest gènere literari no cal haver nascut a l’Empordà, tot i que és aconsellable. De fet, tothom hi pot reeixir. Això sí, abans cal destriar, entre tot el ventall de possibilitats, l’àmbit en què cadascú pot donar el millor de si mateix. Conec persones que s’han passat la vida buscant en va parcel·les de l’existència on cultivar la seva pròpia originalitat. Són casos llastimosos i desgraciats, talents en potència a la recerca d’un punt on recolzar les seves facultats malaguanyades. Quan troben el seu lloc, però, es transformen: tota la vida viscuda, els coneixements adquirits, fins i tot els que semblaven més llampants, s’organitzen sinèrgicament al voltant d’aquella teoria fins llavors insospitada, d’aquell sistema inèdit, d’aquell nou ordre revelat des d’on contemplar, amb la joia tibada del descobridor, l’esplanada de l’univers.

   Un dels principals representants d’aquesta "sistematització del deliri", i alhora un dels seus teòrics més prominents ha estat Salvador Dalí, que va batejar aquest gènere literari com a "mètode paranoico-crític". L’any 1935, en un text titulat La conquesta de l’irracional, Dalí definia aquesta activitat com "el mètode espontani de coneixement irracional basat en l’associació interpretativo-crítica dels fenòmens delirants." Al llibre Le mythe tragique de l’Angelus de Millet, escrit a l’inici dels anys quaranta, Dalí obtindrà resultats enlluernadors tot duent aquest mètode al límit, és a dir, component una barreja personalísima d’autobiografia, crítica d’art, anàlisi parafreudiana, erudició i vidència.

   La utilització del mètode paranoic -tot i que no crític- és el que va convertir Lídia Nogués en un referent d’autors com Dalí, García Lorca i del mateix Fages de Climent. Aquesta peixetera de Cadaqués, dotada d’un enginy natural i d’una fixació tan creativa com irresistible per Eugeni d’Ors, es creia la inspiradora encarnació del personatge orsià anomenat La Ben Plantada. Ho explica el mateix Dalí a Vida secreta: "Era capaç d’establir relacions completament coherents entre qualsevol afer i la seva obsessió del moment amb una negligència sublim de tota la resta, i amb una elecció del detall i un joc d’enginy tan subtil i tan calculadorament hàbil, que sovint era difícil no donar-li la raó en qüestions que sabíeu que eren completament absurdes." Per tot això la considera dotada "del cervell paranoic més magnífic, fora del meu, que mai hagi conegut." Més líric, Federico García Lorca va escriure que la bogeria de Lídia era "humida, suau, plena de gavines i llagostes, una bogeria plàstica".

   La paranoia de Lídia Nogués es pot entendre com l’exacerbació d’una peculiaritat comarcal prou estesa, que presa en petites dosis pot ser beneficiosa, com proclama Fages de Climent en un conegut decasíl·lab:
Beat aquell qui al món té una cabòria.

   L’any 1919 l’escriptor Pere Coromines va escriure un breu volum, després il·lustrat per Dalí, on descriu les que ell considera Les gràcies de l’Empordà. L’última de les que detalla és la següent:
"Una de les gràcies més subtils de l’Empordà, cames ajudeu-me a córrer, són les pensades que no s’han pensat, els intents que no s’han tingut, les gestes que no han succeït i els projectes que mai ningú realitzarà. Són mentides que no són mentida, entelèquies que s’adormiren en el camí de la veritat, sense arribar-hi. Un escolàstic diria que existeixen en potència, sense convertir-se en acte.(...) I és que (l’empordanès) quan parla, tant si riu com si plora, o quan camina, tot un ròssec d’entresomniades meravelles marxen alegrement darrera seu".

   Aquesta definició de les "mentides que no són mentida", tan pròxima a la ficció, s’adiu perfectament amb l’obra d’Alexandre Deulofeu, descobridor i divulgador d’una de les vessants més personals i arrodonides d’aquest gènere literari que anomenem, per entendre’ns, especulació. Deulofeu era químic, historiador i violinista: la combinació d’aquestes tres dedicacions en una sola persona va donar lloc a una teoria singular, que Fages de Climent resumeix encertadament com a "pitagòrica farmacopea de la història". Considera Deulofeu que les civilitzacions neixen, creixen, arriben a la maduresa, inicien la decadència i moren amb la mateixa precisió que trobem en les lleis de la física i la química. El seu descobriment, la Matemàtica de la història, converteix l’aparentment fortuït i caòtic esdevenir de les civilitzacions en una simfonia biohistòrica que repeteix els mateixos moviments al llarg dels segles, i que per tant pot ser objecte de pronòstics rigorosos.

   L’atzar va voler que la farmàcia d’Alexandre Deulofeu estigués situada al mateix carrer Monturiol de Figueres que esmenta Fages en un conegut quartet:

Al carrer de Monturiol
l’inventor del submarí,
jo i en Salvador Dalí,
tres genis, vam veure el sol.

   Sigui per mèrit propi, sigui a causa d’aquest epigrama, el destí d’aquests tres creadors sembla unit. Antoni Puigverd, a L’Empordà. Terra de meravelles, els atribueix una "mateixa brillant insensatesa". De Monturiol, inventor del submarí, escriu que vivia els seus projectes "amb la mateixa barreja compulsiva d’il·lusió creativa, de visionarisme futurista i de falta de sentit pràctic."

   Compondre una teoria sobre l’Empordà, mitificar-ne el temperament amb una mà mentre es desmitifica amb l’altra, ha estat un dels subgèneres més freqüentats del que hem anomenat especulació. El mateix Deulofeu és més hiperbòlic i, alhora, més convincent que mai quan situa a Catalunya—concretament a Sant Pere de Roda—el naixement de l’art romànic, des d’on es va expandir en cercles concèntrics cap a França i l’interior de la Península. Josep Pella i Forgas, historiador de Begur, va ser un dels precursors d’aquest gènere amb la seva monumental Historia del Ampurdán, publicada el 1883. Al seu llibre l’Atlàntida és un continent tan indiscutible com Àfrica, la sardana prové d’una religió oriental, el lèxic català de la ramaderia és extret del sànscrit i la comarca de l’Empordà s’estén fins al carrer de Ballesteries de la ciutat de Girona.

   Dins el mateix subgènere podem encabir-hi també dos empordanesos d’adopció. El primer, Carles Pi i Sunyer, que estableix a Una interpretació de l’Empordà la seva teoria de "l’estratificació en tres capes" de la psicologia de l’empordanès: extravertit en la capa externa, utòpic i somiatruites en la intermèdia, i crítico-escèptico-irònic en la capa profunda. El segon, Manuel Brunet, autor d’El meravellós desembarc dels grecs a Empúries, que reconverteix el mite maragallià de la sirena i el pastor en el del grec i la pagesa. Com Pella i Forgas i Fages de Climent, Brunet assaja l’etimologia creativa: segons ell, la paraula Estartit prové del nom de la deessa Astarté.

   Actualment, un dels practicants més prometedors de l’especulació creativa és el torroellenc Jordi Pagès -creador de la montgrinologia-, que manté -i, en la mesura del possible, ho verifica- que el massís del Montgrí no és obra de la naturalesa, sinó un símbol polisèmic que ha estat esculpit per mans humanes en la nit dels temps. Les seves hipòtesis recolzen en la geografia, la mitologia, l’antropologia, l’etimologia, la teologia comparada, l’espiritualitat zen i el coneixement de llengües orientals. No gaire lluny, a l’Estartit, Ernest Díez Sureda ha aconseguit desxifrar, després d’anys de dedicació gairebé exclusiva, un enigma contra el qual s’han estavellat centenars de savis d’arreu del món durant més d’un segle: el quadrat màgic escrit en llatí que es va trobar l’any 1868 a Gloucester. La teoria d’Ernest Díez combina geometria, enigmística, simbologia i numerologia, i segueix el solc de l’acadèmia pitagòrica. En un pla semblant podem recordar el Teorema de l’Empordà, formulat per Frederic Macau, enginyer de camins, canals i ports. A partir de fotografies aèries de la badia de Roses, Macau va demostrar que la corba que dibuixa la platja està formada per dos arcs pertanyents a dues el·lipses tangents a una recta en un mateix punt, situat aproximadament a la meitat de la platja. El més revelador, però, és que els eixos majors d’aquestes el·lipses resulten de 8,6 i 13,9 quilòmetres, de manera que la seva relació és de 0,61870, és a dir—amb un error de cinc deumil·lèsimes—, a la relació àurea.

   El gran teòric de la idiosincràsia empordanesa ha estat sens dubte Josep Pla, professional de la generalització i adjectivador compulsiu, a qui devem la construcció, llibre a llibre, d’un caràcter col·lectiu, equívoc però indiscutible: l’empordanès considerat com a ésser irònic, insolidari, murri, desafectat, baliga-balaga i ull de perdiu.

   Totes aquestes formes del gènere literari que denominem especulació s’adiuen fil per randa amb la disciplina anomenada patafísica, establerta per Alfred Jarry l’any 1898, i que s’ha dotat de definicions complementàries: "la ciència de les solucions imaginàries", "la ciència de les excepcions", "allò que descriu l’univers suplementari a aquest", "allò que s’estén més enllà de la metafísica i més enllà de la física." Amb la patafísica n’hi hauria prou per adonar-se que les expansions teoricistes que hem esmentat no són privatives de la comarca. D’altra banda, seria ridícul negar que aquestes expansions han trobat a l’Empordà un caldo de cultiu particularment propici: gran part de les presumptes particularitats que van fer triomfar Dalí arreu del món eren, de fet, pura idiosincràsia astutament exportada.

   L’especulació se sol dirigir cap a la interpretació o la correcció del passat, però també és possible dirigir-la cap al futur. És el que va fer el capellà figuerenc Rossend Fortunet i Busquets en la seva novel·la El último Papa, subtitulada Supernovela de los tiempos apocalípticos. Aquesta obra narra la fi del món, situada al segle XXII, en temps del papa Pere II, monjo provinent d’un antic monestir restaurat: Sant Pere de Roda. Aquest Empordà futurible, en què Figueres –amb un milió i mig d’habitants— és el centre de comunicacions del sud d’Europa, es manté inèdit des dels anys trenta, en què va ser escrit. Potser la magnitud del manuscrit hi té alguna relació, ja que ocupa dos mil folis escrits per les dues cares.

   La conferència de Carles Fages de Climent titulada Vilasacra, capital del món, que, a la manera de les converses mantingudes pels avis als bancs dels pobles, pren la forma del "si no fos...", se situa, en canvi, en la revisió del passat, però la podem enquadrar perfectament en aquest gènere que acabem d’esbossar. Hi coincideixen tots els requisits esmentats, units de manera prou persuasiva per conformar una teoria originalíssima, que una vegada coneguda, impregna amb força el neòfit i, per dir-ho en paraules de Dalí, "constitueix una força organitzadora i productora d’atzar objectiu", si bé cal reconèixer que resulta difícilment comprovable. La conferència és una bona mostra de l’humor empordanès, que consisteix, no tant a fer broma sobre qüestions serioses, sinó, al contrari, de tractar seriosament temes irrisoris.

   Vilasacra, capital del món pren dues característiques de la prosa d’Alexandre Deulofeu: pressuposa una certa cultura històrica en el lector i practica un comarcalisme hiperbòlic, si bé més manifestament irònic. No és casual que estigui precedida d’un pròleg del mateix Deulofeu, com no és casual que el pròleg acabi esmentant "la graciosa erudició i acerada ironia" de Fages, com tampoc no és fruit de l’atzar que el pròleg s’iniciï desqualificant la teoria que presenta: l’especulació forma part del joc, i qualsevol acte de fe hauria resultat sospitós. No és per una contingència fortuïta que el millor treball que s’ha escrit sobre Fages de Climent sigui obra de Josep Pla, ni que el mateix Pla hagi estat un plagiari actiu de Pella i Forgas, ni que tant Pella i Forgas com Pla (com Dalí, Pere Coromines o Pi i Sunyer) siguin citats per Fages de Climent a la seva conferència. Estem davant un col·legi informal de patafísics que es reconeixen com a iniciats en una mateixa forma de literatura, tant és que l’anomenem mètode paranoico-crític, mentida que no és mentida, brillant insensatesa, cabòria, teoria o ficció. Perquè, com estableix l’il·lustre patafísic francès René Daumal, "el que és propi de la patafísica és ser una façana que no té res al darrere." És clar que això, per sort o per desgràcia, és el que no sabrem mai.

Tornar a Un gènere literari