Un gènere literari La creació de l’Empordà

   L’Empordà és un territori que es caracteritza per la proximitat de la frontera, per una costa fàcilment accessible i per un clima temperat, que durant segles ha estat favorable a l’agricultura i en els últims decennis també al turisme. La proximitat de la frontera ha facilitat l’intercanvi d’idees amb França i ha produït una mentalitat oberta, que en contacte amb la prosperitat econòmica ha donat lloc a ideologies com el republicanisme federal (en aquest sentit, resulta temptador oposar la plana riallera a la muntanya carlina). L’accessibilitat de la costa l’ha convertit en la primera terra que van trepitjar grecs i romans, és a dir, en la part de la península més civilitzada, o com a mínim més romanitzada. Si, com afirmen alguns autors, les naus que van arribar per primera vegada a Amèrica van sortir del port de Pals, podríem dir que l’Empordà va ser la porta d’entrada de la cultura clàssica i la porta de sortida cap al Nou Món.

    El paisatge empordanès és amable, però no costaria trobar altres racons pròxims que també ho són. Si percebem aquest territori com un espai radicalment diferent d’altres de semblants és perquè hem assumit la mirada de dos creadors excepcionals que el van convertir en l’eix de les seves obres. Em refereixo a Josep Pla i a Salvador Dalí, tots dos nascuts a cavall entre el segle XIX i el XX. Si el primer no l’hagués escrit i el segon no l’hagués pintat, l’Empordà seria diferent.

    Però no van ser els únics. M’agrada pensar que un dia de la segona dècada del segle XX, a l’hora del pati van coincidir al claustre de l’institut Ramon Muntaner tres estudiants de batxillerat nascuts respectivament el 1902, el 1903 i el 1904: Carles Fages de Climent, Alexandre Deulofeu i Salvador Dalí. Especulo que aquell dia van decidir consagrar la seva obra a crear el mite de l’Empordà tal com el coneixem, cadascun amb els seus recursos. El poeta Fages de Climent s’encarregaria de donar vida a figures com el sabater d’Ordis i les bruixes de Llers, completades pel Somni del Cap de Creus. Alexandre Deulofeu, creador de la Matemàtica de la Història, seria el responsable de divulgar als seus llibres que a l’Emporda hi va néixer la cultura occidental. Salvador Dalí, en fi, es comprometria a recrear i popularitzar paisatges de la seva terra, fins i tot en els quadres onírics i en els retrats realitzats als Estats Units. Però potser aquesta trobada no es va produir de manera espontània. A vegades m’inclino a creure que Josep Pla, uns anys més gran, els va convocar a la dècada dels vint i que van ser tots quatre els qui es van conxorxar, a la manera d’evangelistes seculars, per crear l’Empordà de cap i de nou en els àmbits de la història, la poesia, la prosa i la pintura.

    Els escèptics em diran que es van trobar molta feina feta. És cert. Potser aquella conxorxa no va ser la primera. Potser abans es van posar d’acord quatre “evangelistes” de començaments del segle XIX que també van tenir una certa importància en la creació de l’Empordà tal com el coneixem. Em refereixo a Abdon Terrades (1812), ideòleg del republicanisme federal; Ramon Nouvilas (1812), que seria capità general de Catalunya i ministre de la Guerra durant la Primera República; Pep Ventura (1817), que adaptaria la sardana als nous temps i la convertiria en símbol de l’Empordà i de Catalunya; i Narcís Monturiol (1819), inventor del submarí. De tots quatre, el qui va deixar més petja va ser sens dubte Pep Ventura. Seria comprensible que un segle més tard Josep Pla i els seus adlàters haguessin decidit concentrar-se en la cultura i no en la política, la milícia i la tecnologia, àrees més complicades de dur a la pràctica.

    A banda d’aquestes dues conjuncions, no podem oblidar altres aportacions de primera categoria sense les quals l’Empordà no tindria la importància que avui li concedim: Víctor Català, que va situar al Montgrí la primera novel·la moderna escrita en català; Eugeni d’Ors, que amb Dalí i Lorca va fixar el mite de Lídia de Cadaqués; Picasso, Marcel Duchamp, André Breton, Richard Hamilton, els Pitxot i tants altres que van situar Cadaqués en el mapa; Josep Maria de Sagarra i J. V. Foix, que van oferir l’indispensable punt de vista barceloní. Quan Joan Maragall considera la sardana com la “dansa federal” està reinterpretant els materials històrics per crear un mite viu, orgànic.

    Si l’Empordà continua existint és perquè es nodreix de noves aportacions. Al segle XXI, també l’actualitzaran “quatre evangelistes”? Un d’ells podria ser l’incansable Jordi Puig, que s’aixeca a l’alba per fotografiar l’Empordà amb la millor llum. Els candidats són nombrosos: escriptors com Antoni Puigverd, Xavier Febrés, Jordi Arbonès i Adrià Pujol; editors com Jenar Fèlix, Xavier Cortadellas i Judit Pujadó; historiadors com Enric Pujol i Anna Teixidor; naturalistes com Jordi Sargatal i Josep Maria Dacosta… Les recopilacions són abundants: Montserrat Vayreda i Lluís Roura n’han recollit els pobles, Alícia Viñas els pintors i escultors, Miquel Martín les llegendes, Joan Badia i Homs els monuments, Inés Padrosa centenars de miniatures biogràfiques… La família Guillamet és un cas a part: l’avi Joan va publicar Coses i gent de l’Empordà, el pare Jaume va escriure L’Empordà dels escriptors, i el fill Guillamino n’assaja aproximacions musicals. Ja es veu: l’Empordà es manté com un dels gèneres literaris més cultivats.

Tornar a Un gènere literari