Un gènere literari Castells en l'aire

L’Empordà és un text més comentat que llegit, però encara ens pot procurar ensenyaments. Prenguem, per exemple, dos signes d’admiració: els castells del Montgrí i de Figueres. El castell del Montgrí es veu des de tot arreu: un dau de pedra que corona una muntanya semiesfèrica, i que ha estat comparat a un anell episcopal i a un mugró de dona. No hi ha carretera que hi dugui. Doncs bé: després de l’esforç de pujar-hi, i malgrat el perfil omnipresent, resulta que el castell està tot just començat: quatre parets comptades. És fet de la mateixa matèria que els bunyols de vent, les pregàries desateses, el trompe l’oeil, la fatxenderia vàcua i les recontrades esporuguidores.

   El castell de Figueres és exactament igual però a l’inrevés: un laberint delirant, gegantesc, mil·limètricament meditat i realitzat, però que només resulta visible –a trossos— des del castell mateix o des de l’aire. És una obra magna, una baluerna insostenible, un ball de xifres ininterromput des de fa segles, però invisible. L’esforç no és del que hi puja, sinó dels constructors, que no hi van estalviar mitjans. I, amb tot, abans d’estar acabat ja va quedar desfasat i, doncs, ha perdut totes les batalles.

   Des del castell de Figueres es veu, com és natural, el del Montgrí. Des del castell del Montgrí no es veu, com no podia ser d’altra manera, el de Figueres. L’un és inacabat, i l’altre inacabable. ¿Què tenen en comú, a part de la seva identitat inversa? Tots dos van perdre el sentit abans d’estar finalitzats, un per extinció de l’enemic, l’altre perquè va créixer tan a poc a poc que va néixer vell. Castells que no han guanyat cap guerra, fites en la ruta turística de la inanitat: dos monuments a la feina en va, dos recordatoris de la presumpció gratuïta, de les extraordinàries limitacions de reis, militars i de l’espècie en general.

Castells en l'aire

Tornar a Un gènere literari