Un gènere literari La belle inutile

De tots els empordanesos esventats i genialoides, el més desconegut és Delfí Dalmau i Gener (Figueres, 1891 – Barcelona, 1965). Esperantista, fundador de la xarxa d’acadèmies de llengua Dalmau, va dissenyar diversos mètodes de taquigrafia i va editar per primera vegada discos per aprendre català amb les veus d’ell mateix, de Pompeu Fabra i de Mercè Rodoreda. Periodista i novel·lista, va defensar el poliglotisme passiu, és a dir, el fet que cada parlant s’expressi sempre en la seva llengua i miri d’entendre els altres quan parlin la seva. Al capdavall –com diu ell-, els parlants de llengües romàniques “parlem tots llatí”.

   Delfí Dalmau no va tenir gaire sort, ja que l’esperanto i la taquigrafia van ser causes perdudes, i el seu llibre Poliglotisme passiu va ser destruït pels guanyadors de la guerra civil. Voliana Edicions l’ha rescatat en una edició a cura de Jordi Solé i Camardons, que hi ha afegit altres documents, com la carta que Dalmau va enviar al president Azaña el 1935. Per Dalmau, el poliglotisme actiu equival, ras i curt, a la “imbecilització lingüística” ja que duu a la destrucció de l’esperit de cada llengua, la que ha nascut en cada lloc, la que cada parlant usa amb la competència que dóna la dedicació plena a un idioma.

   Poliglotisme passiu alterna l’argumentació vehement i l’anecdotari lingüístic. Un català diferencia tastar, provar i emprovar, però aquesta distinció desapareix en contacte amb el castellà, una llengua que fa avançar un verb com apretar mentre fa recular cargolar, prémer, empènyer i pitjar. La confusió entre el llum i la llum, entre el greix i la grassa, també són producte d’aquesta interferència diària. En la carta a Manuel Azaña, Dalmau ho deixa prou clar: “Estrangers, si no bàrbars, són lingüísticament els catalans a Castella. Estrangers, lingüísticament, els castellans a Catalunya”.

   La manca de precisió dels parlants bilingües implica una condemna moral: Dalmau els considera “invertits” i “degenerats”. En l’article Poliglotisme i vergonya, estableix que “el bilingüisme és com la bigàmia”. Poc després es refereix a les “concupiscències bilingües”, a les “promiscuïtats bilingües”. Amb més finesa s’expressa un periodista rossellonès citat per Pío Baroja, també documentat en el llibre: “Habla usted muy bien el francés. Ya se conoce que es usted español”.

Tornar a Un gènere literari